La meua última visita a Columbretes, de la què parlava
ací
mateix fa uns dies, va tindre, com les anteriors vegades en què
m'hi vaig poder acostar, un motiu professional. Aquesta volta, però,
no es tractava de censar cetacis o de fer una mà en el seguiment de
la singular flora de les illes, sinó d'un assumpte de caràcter més
aviat institucional: aquest 2018 es compleixen
trenta
anys d'ençà que la part emergida d'aquest espai excepcional va
ser declarada Parc Natural, i per això, i per primera volta en tres
dècades, la seua
Junta de Protecció (l'òrgan de
participació vinculat a l'espai, del qual formen part
administracions, universitats, pescadors i ecologistes), que
habitualment es reuneix a Castelló, s'hi va desplaçar per a
celebrar la seua reunió a les instal·lacions del far de l'
Illa
Grossa.
La declaració, aquell ja llunyà 1988, de l'aleshores
Parc
Natural de les Illes Columbretes (a hores d'ara, i des de que va
ser reclassificat el 1994, l'espai té la consideració de
Reserva Natural), va representar, com saben bé totes les persones que van
lluitar activament per aconseguir la seua protecció, una fita cabal
que va marcar, afortunadament, el futur de les illes. Només cal
recordar, en aquest sentit, que fins uns pocs anys abans de la seua
protecció, el que a hores d'ara és reconegut com un dels espais
naturals més rellevants de la Mediterrània occidental, havia patit els efectes devastadors de la pesca incontrolada i abusiva, i fins i tot era
utilitzat com a camp de tir per a les pràctiques aèries i navals de
l'Exèrcit Espanyol: feia ja alguns anys que entitats i
administracions (incloent-hi, fins i tot, el mateix
ICONA)
havien manifestat
la
seua oposició a aquesta pràctica, però no va ser fins al 1982
que el Ministerio de Defensa
es
va comprometre, a instàncies d'una moció presentada uns mesos
abans per la Diputació de Castelló, a acabar amb aquesta pràctica.
La figura del Parc Natural, però, no va ser la primera opció escollida per a la protecció de l'àrea: paralitzades
finalment les maniobres militars, i amb una pressió social creixent
--amb un paper preeminent, entre d'altres, de la Colla Ecologista de
Castelló-- per convertir les illes en un espai protegit que
garantira la preservació dels seus valors naturals, científics i
culturals, unes encara novelles Corts Valencianes van aprovar en Ple,
el 17 d'octubre de 1984, una Proposició no de Llei, en la qual
s'instava al Consell "
perquè elabore un Projecte de Llei per
a la declaració de parc nacional Martimo-Terrestre i l'establiment
d'un règim especial de protecció al conjunt de les Illes
Columbretes". Llavors com ara, el Parc Nacional representava
la figura de protecció ambiental de major rang normatiu, reservada
en el marc legal aplicable en aquell moment (la pionera
Ley 15/1975, de
espacios naturales protegidos), a espais declarats per Llei com a
tals "
por la existencia en los mismos de ecosistemas
primigenios que no hayan sido sustancialmente alterados por la
penetración, explotación y ocupación humana y donde las especies
vegetales y animales, así como los lugares y las formaciones
geomorfológicas, tengan un destacado interés cultural, educativo o
recreativo o en los que existan paisajes naturales de gran belleza".
A partir de la proposició d'octubre de 1984, les mateixes Corts Valencianes van aprovar, el 7
de maig de 1986, una Proposició de Llei que va ser presentada,
seguint el procediment establert, davant el Congrés dels Diputats,
que va iniciar la seua tramitació a través de la seua discussió en
la Comissió corresponent (la d'
Industria, Obras Públicas y
Servicios). I ací és on les intencions inicials de les institucions valencianes van començar a
torçar-se: el
Diario de Sesiones del Congrés dels Diputats recull,
en el seu número corresponent al 22 de setembre de 1987 una
interessant però feixuga
discussió
jurídica sobre l'abast de les competències estatals i
autonòmiques en aquest àmbit --tema que serà recurrent en anys
vinents en aquest i en altres àmbits comparables, i del que ja vaig
dir
alguna
cosa fa temps en aquestes mateixes planes-- i que, al remat, va
tindre com a resultat que allò que havia entrat al Parlament espanyol com
una
proposta concreta i ambiciosa de declaració d'un Parc Nacional
Marítimo-Terrestre sota l'administració i la gestió de la
Generalitat Valenciana, en sortira convertit en una descafeïnada
norma, denominada formalment
Ley
30/1987, de 18 de diciembre, de ordenación de las competencias
del Estado para la protección del Archipiélago de las Islas
Columbretes, i que es limita, en els seus cinc articles, a
deixar més o menys clar que, pel que fa a l'àmbit
terrestre (les 19 hectàrees emergides de les illes i illots de
l'arxipèlag), la Generalitat podia exercir les competències de
conservació del medi ambient que tenia atribuïdes per l'Estatut de
1982; però res de ficar-se en el medi marí --ni amb la pesca--, la
regulació del qual quedava, a tots els efectes, en mans de
l'
Administración del Estado.
En tot cas, és cert que, si bé evitava aplicar a l'espai
qualsevol figura jurídica de conservació ambiental, la Llei de 1987
establia un règim genèric de protecció per a l'arxipèlag
(incloent-hi l'àrea marina circumdant), en declarar com a prohibida
"
toda actividad que directa o indirectamente pueda alterar
los elementos y la dinámica de los ecosistemas existentes en el
mismo, y en particular la integridad de su gea, fauna, flora,
vegetación, aguas y atmósfera". Però també, i sobretot,
va sentar les bases per a l'actual realitat jurídica de les Illes
Columbretes en tant que espai (o
espais) protegit(s), amb la
concurrència de dues figures contigües de protecció segons es
tracte de l'àmbit terrestre (la Reserva Natural de les Illes
Columbretes, hereva del primitiu Parc Natural declarat per la
Generalitat el
25
de gener de 1988), de competència autonòmica; i el marí,
regulat pel Ministeri competent sota la figura d'una Reserva Marina
d'Interès Pesquer declarada
l'any
2008, la qual deroga i substitueix, al seu torn, la Reserva
Marina declarada
l'abril
de 1990. Des de 1998, successius convenis de col·laboració
entre totes dues administracions han permès dur a terme un règim raonablement eficaç de gestió coordinada en aspectes fonamentals com ara la vigilància dels espais o el manteniment de les instal·lacions existents en l'Illa Grossa.
Ignore per quina raó, després d'aquell primer intent frustrat i
durant molt de temps, ni la Generalitat Valenciana ni el Govern de
l'Estat van fer cap altre pas en el sentit de declarar un Parc
Nacional de les Illes Columbretes que substituira i unificara els
espais naturals abans esmentats. Intuisc, però, que a més de les qüestions d'índole competencial (no solament les relatives a
la relació entre Estat i Comunitat Autònoma, sinó també dins
mateix de totes dues administracions, entre departaments responsables
de medi ambient i de pesca marítima), la necessària i sempre
complicada regulació de l'activitat pesquera en la zona no va
facilitar el camí. No va ser fins l'any 2002, quan les Illes ja
havien afegit a les seues figures de protecció la inclusió en la
Xarxa Natura 2000 i la designació com a Zona Especialment Protegida d'Importància per a la Mediterrània (
ZEPIM), que l'aleshores Conselleria de Medi
Ambient va tornar a proposar a l'Estat que reprenguera la iniciativa
de declaració com a Parc Nacional. Però una volta més, tot i els
pronunciaments polítics inicialment favorables, la proposta va xocar de nou amb
dificultats tècniques i formals que paralitzaren altra vegada el
procés; probablement, en aquest cas, a les dificultats ja esmentades
cal afegir la declaració, per aquelles mateixes dates, del
Parque
Nacional de las Islas Atlánticas, amb valors naturals relativament
comparables als de les Columbretes (i el segon parc nacional espanyol
de caràcter maritimo-terrestre, després de l'Arxipèlag de
Cabrera), el que va contribuir a refredar una volta més la
iniciativa. L'últim intent de què tinc constància va tindre lloc
el 2010, quan WWF, en el marc del projecte Indemares, va tornar a
llançar una proposta que, en aquest ocasió, a penes va tindre
cap repercussió.
Potser algun dia algun govern, d'ací o d'allà, reprendrà la vella idea i acabarem veient les Columbretes convertides en Parc Nacional. De mèrits, indubtablement, no li'n falten, per bé que ara com ara, i per la meua part, no m'acabe de decidir entre els avantatges i els inconvenients d'aquesta possibilitat, si més no en tant que el confús i obsolet marc competencial en la matèria no siga objecte d'una profunda revisió, o bé siga directament substituït per un altre; ja m'ho pensaré bé, si fóra el cas. Allò important, en última instància, és seguir treballant per aconseguir que, més prompte que tard, algunes
amenaces que encara se cerneixen avui dia sobre la nostra mar ens resulten tan inconcebibles com la imatge d'uns avions disparant les seues bombes sobre el
Carallot.
D'acord, reconec que, en dates com aquestes i amb la basca que està caient, potser no he triat un tema massa digerible per escriure aquesta vesprada. Però ja sabeu que, quan se'm clava una cosa en el cap, em costa deixar-la córrer fins que l'aboque, així que deixeu-me que tracte de torcar-ho (un poc) amb una imatge que voldria un poc més refrescant: la silueta del Penyagolosa alçant-se sobre els colls del Desert, una de les senyes que feien servir els mariners per orientar-se i trobar els rumbs i les pesqueres.
