És evident que el seu aspecte, pràcticament idèntic per a mascles i femelles, no resulta tan vistós i lluïdor com el d’altres parents pròxims, tot i que a mi em sembla, a desgrat de la seua discreció, harmònic i atractiu. La qual cosa no lleva que la rosseta --coneguda també a les nostres terres com a xarxet marbrenc-- meresca ser considerada, per no poques raons, un ànec realment excepcional. Per la seua extrema raresa, per exemple, que ha fet que a hores d’ara la seua població ibèrica estiga en perill crític d’extinció; però també per molts dels trets ecològics, biogeogràfics i evolutius que la caracteritzen i que la fan especialment interessant. Única representant del gènere Marmaronetta, la rosseta està considerada com un membre primitiu de la família dels anàtids, amb caràcters intermedis entre els ànecs de superfície i els bussejadors, la qual cosa indicaria que hi va divergir abans que es produïra la diferenciació entre aquests dos grups. També la seua distribució, marcadament discontinua i que abasta des de la Mediterrània Occidental fins al Centre-Nord d’Àfrica i l’Àsia Central, vindria a incidir en aquest caràcter relativament arcaic. Quant als seus requeriments ecològics, semblen associar-se preferentment amb aiguamolls subjectes a notables fluctuacions, amb aigües somes dolces o salobres i sovint de caràcter temporal, en els quals explota una gran varietat de recursos que inclouen tant invertebrats com plantes pròpies d’aquests medis.
A més dels seus desplaçaments migratoris, que en el cas de les nostres poblacions es produeixen al nord d’Àfrica, la rosseta sembla tindre un comportament nòmada, desplaçant-se en busca d’hàbitats adequats quan les condicions sovint imprevisibles dels aiguamolls en els que hi viu deixen de ser les adequades. El seu període reproductiu és relativament tardà respecte a altres ànecs amb els quals conviu, i el seu èxit varia molt segons les temporades i les condicions de les zones de cria. Probablement, aquesta combinació de trets, junt amb les evidents pressions humanes que afecten tant al seu hàbitat com als propis exemplars de l’espècie --objecte freqüent de cacera, accidental o no, en molts dels llocs en els que hi viu-- explicarien la seua delicada situació, que l’ha feta desaparèixer d’enclavaments com ara Doñana o el Delta de l’Ebre, on era considerada com a abundant, i han reduït dràsticament els seus contingents no solament a la Península Ibèrica sinó també en altres àmbits de la seua àrea de distribució mundial.
Protegida per diverses normatives de caràcter estatal i internacional, al País Valencià fa ja molts anys que
es treballa sobre aquesta espècie, tant pel que fa a millorar la gestió dels seus hàbitats (essencialment, el
Parc Natural del Fondo i altres zones humides properes com el
Clot de Galvany) i reduir les amenaces directes que pesen sobre ella, com a reforçar les seues poblacions amb la reintroducció d’exemplars criats en captivitat. Amb tot, i com succeeix en altres zones de la Península, els esforços no semblen estar donant els resultats esperats, i la seua població reproductora segueix una preocupant tendència descendent, irregular però sostinguda, des dels màxims assolits a finals dels anys de 1990. En els últims anys, i gràcies als programes de marcatge i seguiment via satèl·lit, s’estan començant a completar moltes llacunes d’informació sobre la biologia i el comportament de l’espècie durant la seua migració, alhora que segueixen posant-se en marxa iniciatives per a tractar de revertir la seua situació crítica; la més recent, un ambiciós
projecte LIFE en el qual participen diverses entitats i administracions (entre elles, la Generalitat Valenciana) i que preveu reforçar i estendre a altres territoris les iniciatives que estan duent-se a terme. Tan de bo que tots aquests esforços donen prompte fruit i la discreta i singular rosseta, autèntica joia del nostre patrimoni natural, puga deixar definitivament enrere el dubtós privilegi de ser, ara com ara, l’ànec més amenaçat d’Europa.
Aquest any, quasi dos-centes rossetes nascudes al Centre de Recuperació de Fauna del Saler han estat ja alliberades a diversos espais naturals valencians, entre ells el Clot de Galvany, un espai de poc més de tres-centes cinquanta hectàrees (pendent d’una ampliació que duplicaria aquesta superfície) conservat i gestionat per l’Ajuntament d’Elx. Totes les imatges que acompanyen aquesta entrada –a més de les rossetes de més amunt, que s’hi mostraven entre la indiferència general de la major part dels visitants que omplien la zona, he triat bragats, cabussonets, siverts, flamencs i fotges—van ser fetes ahir a aquest paratge natural. El Clot, que va escapar per poc de la pressió urbanitzadora que ha afectat profundament el seu entorn més immediat, alberga encara un interessantíssim patrimoni natural del qual formen part, a més dels hàbitats lligats als aiguamolls, zones de saladar, matollars, espartars i cordons de dunes, però també elements culturals d’especial rellevància, com ara un excepcional conjunt de búnquers i casamates de la Guerra Civil. Raons, totes elles, que malgrat el seu caràcter periurbà i l’elevada freqüentació que sovint suporta, justifiquen sobradament una visita; sobretot si vos interessen els ocells, però no solament per això, ni de bon tros.
