Sant Roc (i el gos)

Invocat popularment com a advocat diví contra la pesta i altres malalties infeccioses, no sorprèn que a partir del segle XV, quan comencen a circular les primeres hagiografies, la devoció per Sant Roc s'estenguera per Europa Occidental al mateix ritme que ho feien les onades successives de la devastadora plaga, i que siguen encara multitud els pobles i ciutats que el tenen com a sant protector. Entre elles, i sense anar més lluny, Alcoi: tot i que a penes hi ha a hores d'ara cap celebració més enllà de la parròquia que porta el seu nom, el sant és el segon patró de la ciutat després de Sant Jordi, d'ençà que el 2 d'abril de 1600 --en plena epidèmia del que llavors es va conèixer com "la pesta de Xàtiva"-- va ser escollit, com era costum a l'època, per insaculació. A mi, que ja sabeu que en aquestes coses soc una mica descregut, que fora bon caminador, amic dels gossos i nascut a Montpeller, ja em semblen motius més que suficients per a que senta per ell una viva simpatia; més encara, per l'oportuna ubicació de la seua festivitat en aquest moment àlgid de les festes d'estiu. Així que per tot això, i per ser el sant patró de tants pobles que m'estime, farem hui cas dels seus ensenyaments: Sant Roc era molt devot, / també molt miraculós; / anava a fer-se un got / i se'n feia més de dos. Total, estic de vacances, i demà encara és Sant Gos.

Tant la portada dels "gozos" com la imatge de Sant Roc a l'església homònima d'Alcoi els he manllevat del magnífic blog "Goigs i devocions populars", molt recomanable si vos interessa aquesta manifestació de la cultura popular de les nostres terres. Quant als versets sobre Sant Roc, els he arreplegat del llibre d'Alfons Llorenç "El Sant del dia", del qual ja vaig dir alguna cosa fa temps (curiosament, també amb alguna referència al sant occità).  I ja que estic per ací, deixeu-me dir-vos que vaig aprofitant aquests dies lliures per seguir provant-me per les serres de la rodalia; aquesta volta, al cim de Benicadell, que també feia temps que no hi anava. I mira, bé també...

Flors de randa

A casa, quan jo era xicotet, semblava tot molt clar: una cosa era les morades safanòries, que els avis portaven del mercat quan era temporada i que consumíem amb delit després d’haver-les tingut en vinagre durant un temps, i una altra les carlotes, amb el seu característic color carabassa, que em vaig acostumar a menjar crues i a mos redó perquè l’oculista ens va dir que eren bones per a la vista, però que es feien servir sobretot en guisats i putxeros. Van haver de passar uns quants anys abans que sapiguera que, malgrat les seues diferències aparents, unes i altres no eren més que varietats d’una mateixa planta --la Daucus carota dels botànics, a la què, per fer-ho encara tot un poc més complicat, s’anomenava també pastenaga-- i que els seus parents silvestres, d’aspecte general molt similar a les formes conreades però sense les característiques arrels engreixades d’aquestes, sovintegen als nostres erms, marges i ribassos, on floreixen precisament en aquestes dates estiuenques.

M’entretinc, mentre passege per la contornada aquestes caloroses vesprades agostenques, amb les petites i delicades flors blanques de safanòries, carlotes o pastenagues silvestres, típicament arranjades en un tipus d’inflorescència --anomenada umbel·la per la seua forma de para-sol-- que, sense ser-ne exclusiva, resulta tan característica de l'extensa família de la qual forma part que va arribar a donar-li nom. En un moment en què la majoria de les plantes ja han deixat enrere el moment de reproduir-se, els geomètrics eixams de flors (i de fruits) destaquen significativament sobre els herbassars eixuts i agostejats. I seguisc entretenint-me, en tornar a casa, revisant a la xarxa tot el que s’ha escrit sobre aquesta espècie (extremadament variable, per cert, també en estat salvatge: a més de la que engloba les formes cultivades, s’hi poden trobar a les nostres terres diverses subespècies de la desena llarga que se n’han descrit) i sobre els noms diferents que li apliquem. Qüestió, aquesta, que com passa tan sovint quan es tracta de la llengua, ha donat lloc a una extensa i documentada bibliografia i a animades polèmiques que, com solc tindre per costum i havent deixat constància de que, a casa i des de sempre, a la carlota se li ha dit carlota i a la safanòria, safanòria, deixaré també en aquesta ocasio en mans dels qui ho entenen. Això si: posats a anomenar la planta, la flor de randa dels anglófons em sembla simplement insuperable. 

Anar tornant

La setmana passada, quasi dos mesos després de l'operació, em van donar l'alta i vaig tornar a la faena. Encara he d'anar amb  compte i procure tindre-ho ben present, però la veritat és que m'hi trobe francament bé, el ritme de l'agost sempre fa més fàcil la tornada, i a més a més espere marxar de nou, aquesta vegada de vacances, d’ací uns pocs dies. A caminar havia començat ja algunes setmanes abans --des del mateix moment en què els metges i les circumstàncies m'ho permeteren-- amb passejades pel pla i sense allunyar-me molt de casa, però no ha estat fins aquest mateix cap de setmana que he decidit finalment fer un pas més i encarar-me a la muntanya. He triat, sense haver de pensar-hi molt, la meua estimada Serrella, i he de dir que no ha anat tampoc gens malament, que la Mallada del Llop lluïa com sempre esplendorosa, i que poques voltes me n'he alegrat tant per poder tornar a trepitjar-la... És evident que encara em queda camí per davant, i no poques incerteses mire cap on mire; però quasi dos mesos després, sembla un bon moment per veure d'anar tornant. O per començar a fer-ho, almenys. 

 

Pas a pas

Han estat dies de casa i de cadira, per prescripció facultativa i perquè, francament, tampoc és que tinguera jo el cos com per a massa valenties. Sabia, en tot cas, que calia passar aquesta etapa, i crec que tindre-ho assumit de feia temps ho ha fet tot un poc més fàcil; això, i la sort de que quan dic casa estic parlant també del pati i dels seus habitants: observar les àgils i infatigables busqueretes (o ser observat per elles, que és el que semblava quasi sempre) ha estat agradable i entretingut, perquè per més que ho tinguera ja assumit i m'haguera reservat per a aquests dies feines i llibres, a estones s'ha fet llarg i un poc pesat. Siga com siga, sembla que les coses van com cal, i des de fa uns dies ja no he d'estar tan pendent de casa i de cadira; pas a pas, doncs, i sense pressa, però sense aturar-se tampoc més enllà del que siga estrictament imprescindible. 

El curs dels esdeveniments

Han estat només uns dies, però entre aquesta entrada i l'anterior han passat algunes coses d'aquelles que, tot i esperades, deixen marca duradora. La primera, i sense dubte la més rellevant als meus efectes, és que ja he passat pel quiròfan (sabreu disculpar que no haguera dit res, però com s'ha dit sempre a casa no m'abellia molt anar fent bando), m'han tret allò que m'havien de treure i, bastant abans del termini que m'havien avançat, m'han enviat ja cap a casa a completar una recuperació que diria que progressa adequadament. Encara estaré un poc espatllat durant unes setmanes, però ateses les circumstàncies no puc dir que em trobe massa malament, i a més i segons sembla es confirmen també els pronòstics favorables; veurem què van dient d'ara endavant les proves, però pel moment m'ho estic agafant amb la calma que pertoca, i també amb tot l'ànim del món, que sé que m'esperen ben aviat unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre...

No pinta igual la cosa pel que fa a la segona, igualment anunciada però profundament atziaga: per si algú tenia cap dubte, a la dreta local i majoritària li ha faltat literalment temps per llançar-se als braços de l'ultradreta i obrir-li de bat a bat les portes de la Generalitat. Cosa, en tot cas, poc sorprenent, i no solament perquè de la solidesa i la fiabilitat de les "conviccions" dels populars ja en sabem bastant en aquesta terra: al remat, l'única cosa que els diferencia, sobretot quan es tracta del seu odi irracional cap a tot allò que no siga l'espanyolisme més ranci i tronat, és que uns se n'amaguen un poc més de dir-ho en públic, i ja es veu que cada volta menys... És l'avantatge innegable de tindre clares les prioritats: sobren rituals, disfresses i escenificacions (algú se'n recorda, ara, del llarguíssim part del primer Botànic?), que hi ha molt per (des)fer i no s'ha de perdre passada; com més prompte comencen, més temps tindran per a allò que realment els importa i que rarament apareix als titulars, mentre els altres (o alguns d'ells) segueixen defugint l'autocrítica, es mantenen entretinguts amb memes de toreros i es preparen per entregar-se amb fruïció --tan de bo m'equivoque-- a la noble, progressista i valencianíssima tasca d'autodestruir-se... I amb tot, i a l'espera que es confirme qui se'n farà càrrec, per dir-li d'alguna forma, de les qüestions mediambientals i per tant del meu àmbit directe de treball, em negue a caure en el desànim. Encara que només siga perquè, també amb açò, no queda més remei que resistir, avançar-se sempre que es puga al curs dels esdeveniments, i tractar de fer-los front. Altra cosa serà veure com, i amb qui, i durant quant de temps haurem de fer-ho, però vull creure que de túnels més foscos hem eixit. Encara que només fora per entrar, tot seguit, en el següent.

No va ser premeditat, però ara que estaré un temps sense poder eixir a caminar (ni disposaré, per tant, de noves fotos), m'ha vingut bé que la darrera passejada fins la Sarga transcorreguera en part per la via verda que ocupa el que havia de ser el traçat de ferrocarril d'Alcoi a Alacant, i de la què ja he parlat ací mateix alguna volta. Pel demés, és evident que estic fotut (i molt) per això de la política, i que crec que és imprescindible que dreta i ultradreta assumisquen, com més prompte millor, que som molts els que no pensem callar ni donar-nos per vençuts, però ara com ara, i pel que fa a veure la llum al final del túnel, tinc unes altres prioritats. I ho tindré ben present, vos ho assegure.