De Pasqües a Rams

En el fons, la culpa la té Internet. O millor dit, la combinació entre Internet, temps per a procrastinar i una certa tendència a interessar-se per temes intranscendents i perfectament prescindibles. El tema, aquesta vegada, ve de que aquesta tardor, per primera volta, vaig poder observar a casa –temps després de que es produïra, atenent al seu estat quan la vaig trobar—la flor de les aspidistres amb les que fa molts anys que convisc. Si en teniu a casa, d'aquestes plantes, sabreu que les flors no són gens fàcils de veure: per la dificultat de que n'hi hagen (les plantes floreixen només ocasionalment i sota determinades condicions), però també per ser més aviat petites, poc aparents i situades a un lloc --la base de les fulles, pràcticament a ran de terra-- on és difícil veure-les tret que hi vages a posta a buscar-les.

Fulles i flors d'Aspidistra elatior, de la xarxa

El cas és que, a tall d’això, em vaig posar a pensar en quines altres plantes, de les que tinc per casa, no recordava haver vist florir mai. I el resultat és que, de tots els espermatòfits --plantes que produeixen llavors; d’altres, com les falgueres, evidentment no floreixen-- que viuen o han viscut a casa, l’única espècie que no sóc conscient d’haver vist mai en flor és el conegudíssim i ubic pothos. I ací és on entra en joc la perillosa combinació que vos deia abans: fent una recerca no massa exhaustiva a la xarxa, m’he assabentat que la planta en qüestió, que els botànics anomenen ara Epipremnum aurem, presenta no poques curiositats. El seu origen, per exemple, que havia estat atribuït a diverses zones del sud-est asiàtic i el Pacífic en les que apareix profusament a hores d’ara, però que sembla ser realment Moorea, en l'Arxipèlag de de la Societat. Des d'aquesta illa, d'on seria endèmica, va anar escampant-se, a partir d'exemplars cultivats --i sovint, comportant-se com una agressiva espècie invasora-- a moltes altres zones tropicals i subtropicals del món. Alguna cosa havia llegit sobre les seues propietats medicinals i sobre la seua toxicitat, deguda sobre tot a la presència d'oxalat de calci, que fa que puga representar un perill per als animals domèstics o els xiquets; però no sabia, en canvi, que per això mateix està estudiant-se la possibilitat d'utilitzar els extractes de les fulles i les arrels de la planta per a combatre algunes plagues, i en especial les de tèrmits. Per cert, les formes ornamentals que ens resulten tan familiars corresponen realment a exemplars juvenils de l'espècie; en la seua maduresa, els epipremnum esdevenen lianes lignificades de fins a vint metres, amb grans fulles retallades, que s'enfilen sobre els troncs d'altres espècies cercant la llum del sol.  

Amb tot, el que m’ha resultat més curiós és el que té a veure amb la seua floració; o, millor dit, amb la seua no-floració, perquè sembla que la primera volta que es van veure exemplars d'aquesta espècie florits espontàniament va ser el 1962, a Puerto Rico i Florida, i la darrera a penes dos anys després, el 1964, a Singapur. La causa, segons els estudis duts a terme sobre l'espècie, es trobaria en una alteració del gen que codifica una hormona vegetal –la gibberel·lina—imprescindible per a la floració, de forma que, tret de situacions excepcionals (o de que se li facilite  l’esmentada hormona de forma artificial) la planta es veu  condemnada a una quasi absoluta castedat. Castedat, en tot cas i com probablement haureu pogut comprovar alguna volta, sobradament compensada per la seua extraordinària capacitat per a reproduir-se vegetativament a partir només d’un petit fragment de la tija, la qual cosa la fa especialment perillosa quan es comporta com a invasora, però que també ha contribuït, junt amb la seua proverbial resistència a les condicions adverses --i als cultivadors incompetents-- a la seua popularitat com a planta d’interior.

He escarbat encara un poc més per la xarxa --més com a botànic que com a persona normal-- per veure d’esbrinar alguna cosa més sobre les vicissituds taxonòmiques i nomenclaturals que ha patit l'espècie des de la seua descripció (com a Pothos aureus) el 1880, o sobre els efectes que produeix la seua proliferació incontrolada en diverses zones tropicals i subtropicals arreu del món. Vos estalviaré detalls, però no he pogut deixar de pensar en com resulta de cridaner que una espècie virtualment estèril i restringida originalment a una àrea minúscula en una remota illa oceànica, haja esdevingut, menys de cent cinquanta anys després del seu descobriment, una invasora temuda i una ornamental pràcticament omnipresent a tot el planeta. I tot, bàsicament, gràcies a dos trets: la seua facilitat per a produir noves (i resistents) plantes sense recórrer a la reproducció sexual, per una banda; i, per una altra, el curiós comportament d'una espècie de primat que, amb freqüència, s'agrada de conviure, en els seus habitacles, amb altres animals i plantes en els que troba alguna cosa d'útil o estimable, i als que per això es preocupa de cuidar, propagar i adaptar als seus gustos i necessitats. Per la meua banda, i per culpa d'Internet, crec que no tornaré a mirar els meus pothos amb els mateixos ulls: almenys, ja sé que si no floreixen és per causa major i no per la meua imperícia. I si alguna volta veieu florir els vostres, ja sabeu que estareu presenciant un esdeveniment d'aquells que només es donen molt de tard en tard (de Pasqües a Rams, diem al meu poble), tan estrany i inusual com, no sé... com veure florir un pothos, per exemple. I jo que pensava que les aspidistres ho tenien magre...

Rastres d'humanitat

En realitat, el tema ve de prou lluny, per bé que ha estat una notícia que ha corregut fa uns dies --després vos ho explique-- qui l'ha reviscolat. Deixeu-me, però, que ho pose en context: el paratge conegut com El Salt, al terme municipal d'Alcoi, alberga un important jaciment en el qual s'ha documentat la presència de grups de caçadors-recol·lectors neandertals que l'ocuparen, de forma intermitent, durant un període que s'estén almenys entre els 60.000 i els 43.000 anys abans del present. Descobert el 1959 i excavat de forma sistemàtica des de 1986, les condicions del jaciment, protegit per l'espectacular formació de travertins que li dona nom, han permès recuperar nombroses restes, des de ferramentes de pedra fins a sis dents pertanyents aparentment a un mateix individu d'Homo neanderthalensis. 

La rellevància del jaciment, però, es deu sobretot a les excel·lents condicions en què s'hi han conservat materials poc freqüents en altres enclavaments comparables, com ara fogueres de campament, restes d'activitats de caça i recol·lecció, evidències de la manipulació i preparació dels aliments i, fins i tot, excrements (el que els arqueòlegs i paleontòlegs anomenen "copròlits") que han contribuït a reconstruir aspectes fins ara inèdits de la vida d'aquests grups. Precisament l'anàlisi d'aquests copròlits mitjançant la tècnica anomenada cromatografia gasosa-espectrometria de masses va permetre identificar biomarcadors inequívocament vinculats a la ingesta de vegetals per part dels neandertals, en contra de l'opinió habitualment acceptada que els atribuïa una dieta exclusivament (o quasi) basada en la carn; l'estudi, dirigit per Ainara Sistiaga, es va publicar el 2014 en la revista Plos One, i va assolir certa repercussió en la premsa de tot el món.

Reconstrucció d'un neandertal, de la xarxa

Probablement, l'apassionant camp d'estudi de les caguerades fossilitzades de neandertal a penes hauria superat l'àmbit estrictament acadèmic si no fora perquè, fa unes setmanes i en el que sense dubte constitueix un meritori exercici de periodisme d'investigació, un diari d'abast provincial va publicar una llista dels rècords mundials, d'idèntic abast territorial, recollits en el famós (i cada volta més difícil de qualificar) Llibre Guiness; i ves per on que, junt amb la marca, recentment obtinguda per la capital provincial, de les figures de Betlem més altes del món (motiu últim del treball d'investigació en qüestió), hi apareixen altres notables assoliments dels ciutadans alacantins --de la província, per suposat-- que van des de l'hamburguesa més llarga del món fins al major torneig de dards electrònics... o, i d'ací tota la història, "la caca humana más antigua" (cite literalment el titular de la notícia; el Llibre l'anomena "Oldest human faecal matter"), que com haureu deduït correspon, en efecte, als cagallons paleolítics del Salt.

Reconec, però, que una volta superat el primer i comprensible impacte, la notícia i allò que l'envolta em va fer pensar. Primer, en el paper que coses tan aparentment superficials --quan no directament estúpides-- com això dels "rècords mundials" poden tindre com a eina de difusió: no crec que molta gent se n'assabentara en el seu moment de la publicació o les repercussions de "The Neanderthal Meal: A New Perspective Using Faecal Biomarkers"; però no deu quedar molta gent, al menys a la meua comarca, que --gràcies també a la premsa generalista, tot siga dit-- no sàpiga ara això de la "caca més antiga del món" i pot ser, fins i tot, que a algú li haja picat la curiositat i s'anime a acostar-se a la pròxima jornada de portes obertes al Salt. Però el que m'ha tingut un poc més capficat és la inequívoca i indiscutida filiació humana que es fa de les femtes neandertals, atribució que pel que he vist es dona també en altres llocs --com ara en aquesta pàgina del Museu Arqueològic d'Alcoi-- i que, des del meu punt de vista, té implicacions interessants i que van més enllà de l'àmbit purament semàntic. 

És cert que, a hores d'ara i gràcies a les nombroses investigacions dutes a terme en els últims temps, la imatge que tenim dels neandertals està molt lluny dels antics tòpics que els reduïen a una condició pràcticament animal. Aspectes com l'organització social, el pensament simbòlic o fins i tot l'existència d'algun tipus de llenguatge, tot i ser objecte encara de polèmica entre els especialistes, semblen situar-los molt més a prop de nosaltres del que fa un temps hauríem sospitat. Però per altra banda, l'opinió majoritària entre el món científic és que el que ara anomenem neandertals eren membres d'una espècie distinta a la nostra, per bé que íntimament relacionada a través d'un avantpassat comú i susceptible, com han demostrat els estudis genètics, de produir híbrids entre totes dues. Eren, doncs, humans els neandertals, o aquest qualificatiu hauria de reservar-se per als membres de la nostra mateixa espècie? Si estenem el concepte d'humà als neandertals, ho serien també la resta dels representants del gènere Homo (i, per tant, les seues respectives caques)?

Algunes espècies del gènere Homo. De la xarxa.

Ara com ara, no tinc una resposta clara a aquesta qüestió. He fet una ullada a alguns dels llibres que tinc a mà i que tracten dels neandertals en particular i de l'evolució del gènere Homo en general i la seua terminologia és habitualment ambigua i poc aclaridora. Pääbo, responsable de la primera seqüenciació completa d'un genoma neandertal, els qualifica a voltes com una "especie humana extinguida" per a referir-se poc després al seu ADN com a "no humano". En canvi Arsuaga, en "La especie elegida", s'hi refereìx a Homo sapiens i H. neanderthalensis com "dues espècies humanes intel·ligents", en la mateixa línia que Harari, que en el seu imprescindible "Sapiens" es mostra molt més clar al respecte: "Estem acostumats a pensar que nosaltres som els únics humans, perquè durant els últims deu mil anys la nostra espècie ha estat efectivament l'única espècie humana que hi ha hagut, però el veritable significat de la paraula humà és 'animal que pertany al gènere Homo', i abans hi havia moltes altres espècies d'aquest gènere a part de l'Homo sapiens".

Si he d'escollir, em sent còmode amb la proposta taxonòmica de Harari --que siga el gènere Homo qui defineix el caràcter d'humà, i no l'espècie sapiens--, tot i assumir que, d'aquesta forma, la continuïtat del rècord mundial a Alcoi no pot arribar molt lluny: amb moltes més opcions d'humans caganers deixant caure ací i allà els seus rastres d'humanitat, és qüestió de temps que algú trobe una bonyiga d'Homo erectus, d'Homo habilis o de qualsevol altre Homo ancestral, que supere la marca per desenes o centenars de milers d'anys. I, en tot cas, tampoc estic segur de que la idea d'una humanitat expandida siga encara àmpliament acceptada: només cal una ràpida consulta als diccionaris per confirmar-ho. Més tard o més d'hora, però, caldrà acordar, i generalitzar, una definició d'humà que, més enllà de les eventuals implicacions filosòfiques, ètiques i fins i tot terminològiques (caldria veure com definir, llavors, "humanitat", "humanisme" i encara "persona", per exemple...) s'adapte als avanços científics i als canvis en la nostra pròpia percepció sobre el lloc que ocupem realment com a espècie vivent: "nosce te ipsum", va escriure lacònicament  Linné quan va descriure el gènere Homo, i sembla que encara no ho hem acabat d'aconseguir.  

Incidentalment: pel que vist en els treballs publicats, els copròlits neandertals (o el que queda d'ells) són més aviat poc aparents. Res a veure --jutgeu vosaltres mateixos-- amb l'esplèndid exemplar de Lloyds Banks; segur que els milers d'anys de diferència entre uns i altre ha d'influir, però ja se sap que els víkings, quan s'hi posaven, s'hi posaven...

 

La vida per la vida

 

"La vida transcurre a velocidades y ritmos disímiles. Por largos periodos avanza con lentitud y de súbito, en lapsos cortísimos, suceden eventos frenéticos y radicales que la trastornan hasta dejarla irreconocible. Cómo  y por qué entra uno a esos ríos caóticos y furiosos es un misterio. Nos quejamos de la grisura de la cotidianeidad, pero con frecuencia es nuestra tabla de salvación. Una existencia sin orden termina por apabullarnos. En la mayor parte de las personas anida la mentalidad del funcionario: un sueldo mensual seguro, los días organizados hora por hora, despertar al lado del mismo hombre. Una vida predecible donde la energía no se malgasta intentando descifrar lo que depara el mañana. Saberse tranquila, serena, sin subir montañas rusas que nos dejan sin respiracion y a borde del vómito. Sin embargo, una parte nuestra es indómita y se rebela, y pese a contrariar nuestra razón, nos precipitamos hacia lo desconocido, lo peligroso, lo letal. El sentido común nos pide que nos detengamos, imposible: por dentro nos late el pálpito de la adrenalina. No importa que podamos perderlo todo, no importa amenazar la vida propia y la de quienes queremos, no importa la muerte, proseguimos. La sangre pulsa a chorros, las visceras se anudan, la vista se nubla. La vida afirmándose como vida, la vida retornando a su forma más primigenia y brutal. La vida por la vida". 

Guillermo Arriaga, "Salvar el fuego"  

Òbric el llibre pel punt on el vaig deixar ahir, i em trobe de sobte amb el paràgraf. Em fa pensar, i deixe momentàniament la lectura. Potser, per a la majoria de la gent, no arriben a ser "rius caòtics i furiosos” que amenacen amb canviar-ho tot i per a sempre, com també crec que la seguretat de la “mentalitat de funcionari” admetria una àmplia gama de matisos i puntualitzacions. Però en el fons, i d'alguna forma, crec que poques persones no experimenten --o han experimentat en algun moment-- aquesta tensió entre la necessitat de buscar la calma i la de fugir d'ella, entre la placidesa de la seguretat i l’excitació de l'exploració. Necessitats, pense, que sovint poden arribar a conviure --cercar la confortable rutina en un aspecte, exposar-se voluntàriament al risc estimulant i imprevisible en un altre, i potser demà a l'inversa-- perquè dins de qualsevol vida hi ha quasi sempre moltes vides que volen ser viscudes. I pense també com, en el fons, potser aquests impulsos aparentment antagònics són només manifestacions diferents d'un únic, d'un mateix desig: el de tindre la sensació, almenys la sensació, de que malgrat el pes de totes les decisions preses i d'aquelles que la vida ha anat prenent per nosaltres, encara tenim l’oportunitat de triar la forma en que volem viure, de poder escollir velocitats i ritmes, de decidir si deixar-se caure al corrent del riu, o quedar-se a la vora veient-lo passar. O de posar-hi només els peus una estoneta i veure, simplement, què passa.

El llibre. Novel·la i mexicana, dura en el fons i original en la forma. Encara a mitges, però està agradant-me, molt; ja vos contaré en acabar-lo. Torne a la lectura...

 

Records de muntanya

La intenció era "tornar ben prompte", escrivia ací mateix aquell maig del 2011 després que el mal oratge ens privara de fer cim. I, entre unes coses i altres, el "ben prompte" va haver d'esperar més de huit anys... Entre mig, un parell de vegades s'havia presentat la possibilitat de tornar al Toubkal --el Tugg Kal dels amazics-- sense que les circumstàncies ho permeteren. Fins la tardor de l'any passat, quan es van ajuntar la possibilitat d'uns dies lliures al treball, una necessitat imperiosa de posar terra pel mig per aclarir les idees, i una d'aquelles propostes que trobes per casualitat a la xarxa i a les que quasi mai fas molt de cas... fins que els en fas. El resultat, tot plegat, van ser uns dies extraordinaris que van anar molt més enllà de complir amb l'aspiració, llargament ajornada, d'ascendir els 4.167 m del cim més alt de l'Atles: pels altres paratges i cims recorreguts, alguns d'ells també molt a prop o per damunt dels 4.000 m, com la fascinant planícia de Tazarhart (3.980 m) o els pics dels Afella (4.040  i 4.043 m), el Ras (4.083 m) o el Timesguida (4.089 m); per la ruta escollida per a ascendir-los (tret del Toubkal, al qual pujàrem per la coneguda i concorreguda ruta clàssica des d'Imlil i el refugi des Mouflons, la resta els vam encarar des de la capçalera de la impressionant vall de n'Ouanoukrim, amb l'única companyia d'algun pastor amazic que pasturava els seus ramats a les remotes cabanes d'Azib Iouzaguer). Però sobretot, per la gent amb la què vaig tindre la sort de compartir aquells dies, des de l'il·lustre Pako Crestas --organitzador del viatge, alpinista experimentat i enamorat d'aquelles terres i la seua gent--, els guies i demés personal del terreny que ens va acompanyar, i molt especialment el grup d'agosarats muntanyencs que ens hi vam aplegar, majoritàriament sense conèixer-nos prèviament, per viure una experiència  difícil d'oblidar; companys, companyes, si llegiu açò, abraçades-abrazos-apertas.

Ara, poc més d'un any després, quan tornar a fer segons quins viatges es presenta com a mínim com una possibilitat incerta, he recordat aquells dies, caminant pels cims i les valls de l'Atles, sense ni tan sols imaginar que un virus ens havia de trasbalsar la vida poc temps després. I  he pensat que, a desgrat de les ganes de tornar algun dia a aquelles terres --potser, a partir d'ara, caldrà pensar en "prompte" també d'una altra forma-- fins i tot si haguera sabut llavors que potser no hi podria tornar-hi en molt de temps, no hauria gaudit més del que ho vaig fer.

El virus ens ha canviat la vida a tots, és cert, però és evident que a alguns més que a altres. Per a gent com jo, són "ganes de tornar"; per a qui es guanyava la vida amb activitats de muntanya com aquestes, ací i allà, és molt més que això.  I hui, Dia Internacional de les Muntanyes --dedicat, enguany, a la biodiversitat, però amb una atenció especial, com sol ser habitual, al paper que la gent de muntanya té en la seua preservació-- és bon moment per recordar-ho. Tan de bo les coses milloren aviat, per ells, per tots.

Cicles

Van arribar, al principi de la primavera, de sobte i sense previ avís: d'un dia per l'altre, dotzenes de teuladins van començar a ocupar, a la caiguda del sol i amb la notable xilladissa que els sol acompanyar, les branques del lledoner del pati. I, amb idèntica i bulliciosa cerimònia, cada matinada, entre dues claroretes, reprenien la seua animada conversa fins que, a poc a poc, anaven abandonant el seu atapeït dormidor per retornar a les seues ocupacions habituals. Durant mesos, ens vam acostumar a la seua presència diària, fins el punt que la seua esvalotada irrupció vespertina, adaptada en cada moment als canvis horaris de l'estació, marcava també i d'alguna forma el nostre ritme quotidià. Va arribar la tardor, però, i de forma tan intempestiva com van vindre, van deixar un dia de comparèixer en el pati; potser va ser la nuesa incipient del lledoner, que fins llavors els havia aixoplugat, el senyal per a buscar un recer més segur i confortable per a l'hivern que començava a insinuar-se.

Ara, tardor avançada i a desgrat d'alguna visita més o menys ocasional de merles, cua-roges o reiets, el pati sembla haver esdevingut territori quasi exclusiu dels inquiets tallarols o busqueretes, que en Alcoi anomenem xennes i que revolen sense descans entre els arbres atipant-se d'arboços, murtons i olivetes d'ullastre. Alegra escoltar, mentre salten de cimal a cimal, el característic espetec que tenen per cant, però d'ençà que els teuladins marxaren les vesprades a casa, cada cop més curtes, són també molt més silencioses i un poc anodines. Ara com ara, no sabria dir si el seu pas pel pati va ser un episodi merament circumstancial --ben mirat, fa ja anys que hi vivim, i mai fins enguany havíem gaudit de tan animada companyia-- o si per contra, passat l'hivern, potser quan el lledoner torne a vestir-se de fulles, les seues sorolloses bandades s'hi tornaran a llançar, com si es deixaren caure, des dels terrats propers. Es tancaria, així, una mena de cicle dels teuladins, un altre a afegir als ritmes que, cada any, marquen la vida de la vida que viu al pati. I a mi, personalment, m'agradaria que fora així; ignore que pensaran, al respecte, els tallarols.

Entretenir-se

La veritat és que, quan es tracta d'esplaiar-se, relaxar-se o passar agradablement el temps, que ve a ser la definició d'entretenir-se (de torbar-se, solem dir en el meu poble a desgrat d'altres accepcions del verb), no vaig curt d’opcions i d’aficions entre les quals escollir. De moltes d’elles –la muntanya, per suposat, però també la guitarra, el col·leccionisme o la jardineria, per esmentar-ne algunes-- he anat deixant rastre en aquestes planes, que no deixen de ser, si bé es mira, un altre entreteniment. Però hi ha una activitat estrictament enquadrable en aquest àmbit, a la que he dedicat des de fa anys un temps no desdenyable, i que no soc conscient d’haver esmentat mai ací: va, com quasi tot en mi, a temporades, però m’agraden molt les maquetes i el modelisme, en les seues diverses manifestacions, des dels trens a escala (H0, en el meu cas) fins als vaixells, modalitat aquesta que he començat a practicar no fa molt però que reconec que està agradant-me bona cosa.

Dins del modelisme, però, tinc una debilitat especial per les maquetes de cases, monuments i altres edificacions. Hi vaig començar, sobre tot, com a a complement a allò dels trens, fins que vaig descobrir els models d'esglésies romàniques, moltes d'elles pirinenques, de les quals almenys tres empreses --totes catalanes, si no m'equivoque-- comercialitzen un catàleg ben assortit. Es tracta, com probablement sabeu, de muntar primer una estructura predissenyada de cartró, i anar bastint després sobre ella amb peces de ceràmica de diferents tipus fins completar el model. Des de llavors, quan he tingut l'oportunitat (o la necessitat) d'entretindre'm, aquestes maquetes han estat una aposta segura i plena d'avantatges: no embruten ni requereixen equipament especialitzat, no són massa complicades però el resultat és aparent, o a mi m'ho sembla; però sobretot, i almenys també en el meu cas, això d'anar posant-hi pedreta rere pedreta té un efecte tranquil·litzant, quasi hipnòtic... sempre i quan hom mantinga sota control l'efecte "vinga, va, una filera més i ho deixe". 

Aquesta que vos mostre més amunt, i que no diré encara quina és per si algú vol jugar a endevinar-ho (una pista: està a les Valls d'Àneu i, a més del campanar, té una torre que és un antic comunidor), és la que tinc entre mans des de fa algunes setmanes, i tot i que no queda molt per acabar-la, em durarà encara un poc perquè estic aprenent a prendre'm amb calma fins i tot les coses que faig per prendre-m'ho tot amb calma, ja  siga la muntanya, el col·leccionisme, fins i tot les maquetes o el blog. Totes elles, per cert, activitats que fins ara tenia com a amenes, vagament edificants i, en general, pròpies de gent relativament normal; però després de consultar la llista d’entreteniments de la viquipèdia, on hi apareixen com a opcions apostar, beure o el sexe –supose que "drogar-se" els deu haver paregut un poc excessiu—  ja no sé què pensar...

Dues més, de les primeres que vaig fer, i a les que tinc per això certa estima especial: Sant Joan de Boí i Sant Climent de Taüll; per cert, a més de romàniques, han de ser de llocs als quals hi haja estat. Maniós que és un...

La Mariola pendent

És evident que la COVID, els estats d’alarma i la mobilitat restringida van acabar de completar la faena. Però vist amb perspectiva, he de reconèixer que la cosa va començar bastant abans, perquè ja a finals de l’any passat (o a principis d’aquest, tant se val) les meues habituals passejades muntanyenques van anar distanciant-se cada volta més fins pràcticament desaparèixer per complet. La causa última, segons em sembla, he d'atribuir-la el cansament; cansament físic, més pròpiament, perquè tot i els efectes tradicionalment guaridors de les meues caminades per a l’altre cansament (el del  cap, vaja), quan arribava el cap de setmana el que el cos demanava era, i quasi sempre ho aconseguia, no fer literalment res. Repasse l’inventari d’eixides de l’any, i tret d’alguna digna excepció –com ara una ràpida escapada estival a l’Ibèric riojà, aprofitant aquell moment de relatiu relaxament de les mesures antivirus-- aquest funest dos mil vint quedarà, també pel que fa a les muntanyes, com un parèntesi notable d’inactivitat; o hauria quedat, fins ara, perquè les caminades muntanyenques de cap de setmana --habitualment a prop de casa i quasi sempre amb amics, als quals també havia anat deixant pràcticament abandonats-- han estat una altra de les activitats de descompressió que he reprès amb gana aquestes últimes setmanes. Amb amics, per gust, i prop de casa perquè no està l’assumpte per a moltes aventures; però també perquè ja sabeu que fins i tot en els indrets més coneguts sempre hi ha raconades que, per una raó o una altra, havien anat quedant pendents per a millor ocasió, i ara és un bon moment per posar-hi remei i anar reomplint buits.

I amb aquesta voluntat m’he aplicat, sense ànim d’exhaustivitat però amb innegable entusiasme, a repassar Mariola –la  meua serra geogràficament més pròxima; però també, i probablement per això, la que millor conec, la que més he caminat i de la que més he escrit-- per acostar-me a alguns indrets més o menys amagats que no havia trepitjat fins ara tot i haver estat a la vora moltes vegades; racons, en general, fora dels recorreguts habituals i dels camins transitats i transitables, per bé que sempre amb alguna referència més o menys explícita sobre el seu interès o singularitat. Del peculiar ermitori de Sant Blai o de Mossèn Gregori, a prop de les ruïnes del mas del mateix nom –racó pendent, per cert, encara-- i de la coneguda Cova de la Sarsa, coneixíem originalitat i ubicació, però fins i tot així no ens va resultar gens fàcil arribar fins al seu embosquinat emplaçament  L'ermita --més aviat un oratori-- és una modesta i rústica construcció, bastant degradada a hores d'ara, formada per una estança circular, amb coberta de volta, recolzada en antics marges de bancals hui perduts, que no gosaria datar ignorant com soc en aquests temes, però que no remuntaria més enllà del segle XVIII a tot estirar. Tret d'aquesta magnífica i detallada descripció, a penes he trobat a la xarxa informació sobre el lloc, el seu origen o la seua rellevància, cosa un poc cridanera essent Sant Blai patró de Bocairent, al terme del qual s'hi ubica; però no descarte estirar del fil del tal Mossèn Gregori, que dóna nom a mas i oratori, a veure si treu cap per algun lloc.

A un altre racó mariolenc de la llista de pendents em va dur, i ja sabeu que no és la primera volta que em passa, el seu topònim: no abunda, que jo sàpiga, el nom de balç --sinònim de "precipici", segons el DIEC-- en terres valencianes, i de fet no va ser fins revisar l’inventari de topònims del terme d’Agres que el vaig veure per primera vegada, sota la forma de Balços dels Recorrals. I no hi ha dubte, a la vista del lloc, que el nom resulta ben apropiat: un seguit de cingleres i estimballs que recorden vagament els aitànics Avencs de Partagat, als que la densa vegetació dificulta arribar tot i la proximitat d’alguna senda transitada i de bona traça, i que a l’espectacularitat dels penyals hi afegeixen, com és habitual en aquestes contrades, la presència d’arbres caducifolis com el freixe de flor o l’auró, arrecerats a peu de cingle, i que em aquestes dates trenquen amb el seu color tardorenc la monòtona verdor de pins i carrasques. Recorrals, per cert, és un altre nom que sempre m’ha encuriosit i que apareix al menys dues vegades a Mariola (als Balços, òbviament, però també a l’Alt dels Recorrals, a la veïna Alfafara): per Coromines, podria procedir de l'àrab rukn ar-rahl o "racó del rafal", però potser no seria descartable --com de fet fa el propi mestre amb altres topònims similars-- apel·lar simplement a una forma intensiva de corral, atenent al fet que el nom sembla aplicar-se, si més no en aquestes terres, a contrades associades a parets rocalloses i més o menys delimitades per elles.

A poc a poc, la llista de racons de la meua Mariola pendent va acurtant-se. Però la serra encara donarà per a uns quants dissabtes d’atendre a curiositats i indagacions, insubstancials i prescindibles si voleu, però curiositats al cap i a la fi. I, francament, poder tornar a prestar atenció a aquestes prescindibles insubstancialitats, i fer-ho a més amb amics i sense tindre la sensació d’estar deixant de costat altres coses més urgents i importants, no deixa de semblar-me una molt bona notícia; per a mi, si més no.

Cinc (tristos) retrats

Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

--I escolta, només cinc? Tan poca gent ereu llavors a la Penya Barcelonista de Copenhaguen?

--Que va, el que passa és que la majoria se'n va anar quan el Bayern ens va marcar el cinqué, que ja es veia vindre feia estona que la desfeta anava a ser històrica. Només nosaltres (i no sé molt bé per què, la veritat; per masoquisme, supose...) vam aguantar fins el final, quan Coutinho va marcar el dos últims; Coutinho, no t'ho perdes, que ja té nassos la cosa.

--Ja. I en això que va aparèixer el pintor...

--... En mala hora va aparèixer, però no vam tindre ànims ni per dir-li que marxara. Que hi farem, mira, almenys les nostres cares queden per a la posteritat com a testimoni d'aquella nit nefasta...

I, quan ningú hom pensava que l'any encara podria empitjorar, va i torna la Línia i les seues terribles i destrellatades propostes per als relats conjunts... No m'ho prengueu en compte, que estic molt desentrenat. I la ferida d'aquella nit --ai, aquella nit-- encara tardarà en guarir...

Descompressió

 

Han passat anys (quasi dos, de fet) i han passat moltes coses, des de l’última volta. Ja n’havien passat --algunes de bones i altres de roïnes, algunes rellevants i altres molt menys-- abans que el virus ho trasbalsara tot o quasi tot, també la memòria de les coses viscudes. I a mesura que passava tot el que anava passant, abans del virus i amb ell ja penosament present, em venia de tant en tant l’impuls o la temptació de retornar, una volta més, a escriure alguna cosa en aquesta línia ja decididament discontínua però que, en el fons i malgrat tot, sempre m’he resistit a  donar com a definitivament tancada.

El cas és que van anar passant els mesos i els anys –quasi dos, ja veus----, els impulsos i les temptacions, i no ha estat fins ara que, al remat, m’he decidit. I crec que ha estat, bàsicament, perquè entre les coses, moltes, que han anat passant, hi ha que des de fa unes setmanes i després de pensar-ho molt (massa, potser) he deixat el lloc de treball i de certa responsabilitat que vaig començar a ocupar el juliol de 2015, i que ha resultat ser, més de cinc anys després, una experiència professional i personal francament intensa, indubtablement enriquidora però també –i diria que literalment-- esgotadora. Deixem-ho, pel moment, ahí.

Així que ací estic, de nou, adaptant-me encara a aquesta nova etapa (diguem-li de post- ex- subdirector) amb menys pressions i noves ocupacions, interessants però menys exigents, ajustant el pas a un altre ritme més pausat, i amb temps, molt més temps, per a poder dedicar-lo a coses estimables que, a poc a poc i de vegades quasi sense adonar-me’n, havia anat deixant de banda; la línia, entre elles, i vosaltres amb ella. M’alegre moltíssim de veure-vos de nou, de veres, espere que estigueu bé, jo seguisc descomprimint(-me) i ja anem parlant si això...

 

El dubte (relats conjunts... i aniversari)

Recalling the past, Carlton Alfred Smith (1888)

--No m'ho digues: ja estàs altra volta amb això del blog...

--Sip... (esnif)

--Però dona, ja està bé, no creus? Quant fa que el tens, el blog? Nou anys?

--Nou anys i un dia, per a ser exactes...

--Nou anys i un dia... I quantes voltes he hagut de veure't així, tal i com et veig ara, durant tot aquest temps? De veres t'ho dic, puc entendre que et coste decidir-te, comprenc que li hages de fer tantes voltes perquè no ho veus clar, i fins i tot em puc fer càrrec que això t'afecte fins a aquest punt. Però açò no pot seguir així. I no ho dic només per mi, que també, sinó especialment per tu...

--No, si jo ja sé que tens raó (esnif), però és que és tan difícil...

--Tot el que vulgues. Però crec que amb nou anys...

--...i un dia.

--...crec que amb nou anys i un dia ja has tingut temps més que suficient per deixar el tema tancat. Així que de hui no passa que prengues una decisió, per a bé o per a mal: o segueixes amb blogger, o et canvies a wordpress. Però ja n'hi ha prou, per favor t'ho demane, caram ja...




Doncs mira, si: amb anades i tornades i pujades i baixades, però hui fa nou anys i un dia --quins temps aquells, el gener del 2010, quan començàvem a moure'ns pel facebook, twitter era territori inexplorat i instagram encara ni existia...-- que aquest experiment va començar a rodar per la blogosfera, i m'ha vingut d'allò més bé aprofitar el relats conjunts del mes --no em negareu que és escaient, el títol del quadre-- per recordar-ho: disculpeu, una volta més, el poc trellat, però espere que els i les blogaires ho entendreu...  Gràcies, una i mil vegades, per la vostra complicitat impagable, el millor sense dubte d'aquests nou anys de la linia de Wallace. I ara seriosament: creieu que hauria de seguir amb blogger, o me'n passe a wordpress? O potser ja està fins i tot passat de moda preguntar-s'ho?

Imatge de la xarxa

Paraula d'arbre

"Aquest home que acompanya al viatger està entre els seixanta i els setanta anys. Treballa ací des de xic, i el plàtan que ara està donant ombra a ambdós el va plantar ell. "Molts anys fa?", pregunta el viatger. "Quaranta". Demà morirà l'home. El plàtan està jove encara: si no l'agafa la pesta, o li cau un llamp, té per a cent anys. Caram, que n'és de resistent, la vida. "Quan jo mori, ací queda aquest", diu l'home. El plàtan ho sent, però es fa el distret. Davant d'estranys, no parla, és un principi que tots els arbres segueixen; però quan s'allunye el viatger, segur que diu: "No vull que moris, pare". I si li pregunten al viatger com ho sap, respondrà que és un especialista en xerrades amb els arbres".

José Saramago, "Viatge a Portugal"

Hivern al pati. Quatre arbres diferents, quatre formes d'afrontar-lo, quatre converses distintes. Fins i tot quan no hi ha estranys, no són, els meus arbres, especialment xerraires, però saben escoltar com pocs. Que n'és de resistent, la vida...

Mitologia bàsica (relats conjunts)

Rembrandt, "El rapte d'Europa" (1632)

Tot i ser considerat sobretot com a déu suprem, senyor de l'Olimp i, per tant, "pare dels déus i dels homes", a Zeus se li aplicaven també diversos epítets, que amb freqüència corresponien a cultes més o menys locals, i amb els quals hom emfatitzava algun aspecte de la seua naturalesa. Un dels més singulars d'aquests epítets és l'anomenat Zeus Orquidínic (d'orkhis, testicle, i odyné, dolor), venerat especialment per les dones, i representat habitualment amb l'esquena corbada, les mans cobrint-se els atributs i un marcat rictus de dolor al rostre. Segons les fonts antigues, aquesta representació correspondria al moment exacte en què el déu, que havia adoptat la forma d'un brau blanc per tal de segrestar a la princesa Europa, va recuperar el seu autèntic aspecte i es va manifestar a la donzella, la qual va reaccionar propinant-li una colossal puntada de peu a les parts. Aquestes mateixes fonts apunten que, mentre el pare dels déus es retorçava de dolor sense encertar a explicar-se què havia passat, Europa va allunyar-se d'ell cridant iradament "ni déu ni òsties, tu el que eres és un cretí!", la qual cosa podria ser també l'origen del nom amb el què es coneix l'illa en la qual, segons la tradició, va tindre lloc el succeït.



Amb un poc de retard, la meua contribució als relats conjunts del mes de desembre. Que voleu que vos diga, ja sé que és mitologia, que les coses anaven com anaven i tot això i allò, però després de llegir i rellegir la història del rapte d'Europa (i d'altres proeses similars del déu en qüestió), no se m'acut res millor que dir...