Pel matí, una Mariola que també llueix esplèndida sota totes les llums de la tardor, i en la que els bolets semblen voler començar a donar els primers i esperançadors senyals de vida. Al capvespre, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor ens han regalat un magnífic concert que ens ha fet sentir, per una estona, part d'un País normal i amb futur. Demà, si les previsions no erren, el gregal i les pluges esbandiran la boira de la muntanya. I dilluns, potser el camí se'ns haurà fet una mica més llarg i costerut; però que no tinguen cap dubte: seguirem avant...
Doncs amb un post tan senzill (en el sentit de ras i curt) com aquest, m'has fet ben emocionar.
ResponEliminaNingú ha dit que això ha de ser fàcil, però si hi seguim creient, acabarem esdevenint un país normal.
Russell, sempre em fas sentir bé amb els teus posts. Veure que les dificultats hi són (i augmenten) és sovint ben ben frustrant, saps? Ara, eixe issatge de 'seguim avançant' i de 'ningú digué q seria fàcil'sempre encoratja... Ânms i endavant! (cadascú en les seues costeres!)
ResponEliminaCinderella
porquet, Cinderella, moltes gràcies als dos... La veritat és que darrerament tenim massa raons per al desànim, però hi ha vegades que encara que siga només per un moment sembla que les coses podrien ser diferents, i és a això que vull agafar-me amb tota la força. I, al remat, és ben cert que en som uns quants fent camí, i fent força, també...
ResponElimina