Efectes secundaris

Demà, ben enjorn, marxaré cap a la Tinença de Benifassà a passar-hi el cap de setmana. Anava a deixar escrit, per això, que els meus propòsits per als pròxims dos dies es limiten a gaudir de les caminades pels sempre estimables paisatges d'aquelles muntanyes, passar una bona estona amb els amics i, si es presentara (que espere que si), mitigar un poc la fam de bolets que arrosseguem des de fa ja massa temps. I anava a dir, també, que tot i que em deixe caure amb certa freqüència per allà per raons professionals o de lleure, fa ja anys que m'agrada reservar un cap de setmana de novembre per a fer aquesta escapada, perquè hi ha pocs llocs al país als que la llum i els colors de la tardor els resulten tan afavoridors.

Però ha estat llavors que he repassat les entrades anteriors del blog, que ja em sonava alguna cosa, i he constatat que tal dia com demà, farà tot just un any, estava contant si fa no fa el mateix i amb paraules molt semblants. Que no és això --l'eventual redundància o les possibles repeticions-- el que m'ha fet pensar, sinó aquesta nova i inapel·lable confirmació del pas rapidíssim dels anys. I és, aquest, un dels efectes secundaris del blog que més em costa, encara, d'assumir: per a bé o per a mal, tot allò que deixem anotat ens aquests dietaris virtuals, queda descrit i fidelment enregistrat com a part de la nostra història, lliure dels dubtes, les interpretacions i les vacil·lacions de la nostra memòria imperfecta. I em pregunte si això --disposar d'un registre exacte de certs records, que substituisca la percepció subjectiva i incompleta del pas del temps que ens és connatural-- no ens passarà, tard o d'hora, algun tipus de factura... M'ho pregunte ara, però renuncie a contestar-m'ho: potser d'ací un any -dia per dia-- que ho intentaré de nou. Bon cap de setmana!

Fa molt poc que he conegut, gràcies als amics Jordi i Ciro --amb els quals compartisc, entre moltes altres coses, el gust pel rock i la bona música-- la fantàstica guitarra de Jack White. Certament, aquest tema ("Old enough") resulta insòlit si es té en compte l'estil, sovint pròxim al punk, que caracteritza els seus grups (Raconteurs, The Dead Weather i The White Stripes); però el trobe apropiat i m'agrada, i per això deixe per a una altra ocasió alguna de les seues cançons més populars i en les que les guitarres elèctriques mostren la força i el vistuosisme que l'ha fet conegut arreu del món.

Homenatge a Montserrat Roig

Reconec que no he estat un gran lector de Montserrat Roig. Només recorde haver llegit d'ella (i ja fa uns quants anys d'això) "El temps de les cireres", del qual a penes si conserve uns pocs records... De vegades, la vida té aquestes coses: ens apropa o ens allunya d'algú --o de la seua obra-- sense que sapiguem molt bé per què. En aquest cas, és evident que una mort prematura (que, per cert, recorde com una notícia que em va colpir) és una circumstància rellevant, però potser no seria suficient per explicar-ho. Per deixar saó, les coses --i les persones-- no solament ens han de passar, sinó que han de fer-ho en el moment oportú i de la forma adequada. Potser és simplement per això que no he estat un gran lector de Montserrat Roig: per falta d'oportunitats, o per no haver estat suficientment atent quan s'han presentat. Però si no de l'obra, al llarg d'aquests anys si que he anat sabent un poc més del seu perfil cívic, de la seua tasca periodística, de les seus lluites i els seus compromisos; i és per això, sobretot, que he decidit afegir-me hui a aquesta crida blogaire (gràcies, Carme). En realitat, però, el meu autèntic homenatge a Montserrat Roig s'haurà d'ajornar uns dies: en el meu pròxim --i imminent--  event literàrio-capilar, els seus llibres tindran un paper protagonista. En el meu cas, al menys, que aquest record de vint anys d'absència servisca per omplir un buit que potser mai hauria d'haver existit en les meues prestatgeries. Ni en les meues lectures.

Job, Murphy i el piset

Sabreu disculpar-me si semble superficial, tòpic i poc original. Però tot i ser cosa ben sabuda, no voldria privar-me de recordar-ho: sembla increïble fins quin punt dotar un pis de les mínimes condicions d'habitabilitat, pot esdevindre una autèntica prova per a la paciència i la determinació humanes. I això comptant que la inevitable burocràcia municipal no ha estat, en aquesta ocasió, excessivament feixuga --potser perquè ja m'havia preparat per a una situació molt pitjor-- i que compte, a més, amb professionals de confiança que em consta que estan fet tot el possible perquè els subministraments bàsics hi arriben tan aviat com siga possible. Però quan no és el comptador de la llum que està fet una merda i cal posar-ne un de nou, és un colze de plom que ajorna l'escomesa de l'aigua, aquesta paret que l'haurem de picar més del que pensàvem per passar-hi bé els cables, o l'escalfador que quasi millor comprar-ne un de nou perquè jo d'aquest no em fiaria molt... I així, esguardant amb ansietat la mirada severa i analítica de l'electricista, el fontaner o l'instal·lador mentre avaluen les dificultats de la tasca a mamprendre, pregant als déus no haver de tornar a patir l'esglai de sentir-los remugar entre dents la terrible sentència ("açò no ho veig jo gens clar..."), vaig passant aquestes setmanes mentre espere poder obtenir, dels seixanta metres quadrats del pis, tot el que aspire a treure d'ells: habitar-los. I encara done gràcies a  Murphy --beneït siga per sempre-- que, pel moment, no he trobat a la casa cap vici ocult més enllà dels que jo espere aportar quan, finalment, hi visca. Amén.

"Job esperant un pressupost", de Bonnat
(cite el nom del quadre de memòria; igual no era exactament així)

I ara deixeu-me que em pose un poc seriós: potser serà una mania meua, però em resulta inevitable, en aquests temps terribles per a tanta gent, no pensar-hi quan escric d'aquestes coses: si tot va com ha d'anar, només amb els retards i contratemps inevitables, estic a punt d'encetar una etapa nova i il·lusionant de la meua vida, quan moltíssimes persones estan lluitant per conservar el poc que tenen, o han vist ja com ho perdien a mans de l'avaricia i la immoralitat d'uns pocs. Però --deixeu-me que ho diga-- em preocupa que els "podria anar molt pitjor", "encara podem donar gràcies" o "tinc molta sort, encara faig faena" s'estiguen convertint, cada vegada més, en respostes habituals a un innocent i protocolari "com va tot?". Tindre una feina més o menys digna, disposar dignament d'un habitatge, tindre la possibilitat de governar mínimament la pròpia vida, són drets de tots i totes, i no hauriem de permetre que comencen a percebre's com a prerrogatives d'alguns afavorits per la sort o les circumstàncies. És més fàcil dir aquestes coses quan tens treball, casa i il·lusions per al futur; però no som, per això, uns privilegiats. Són uns altres, els qui ens furten la vida. I potser convindria recordar-li-ho, posem per cas, a qui pense votar el dia 20 de novembre.

De velles tristeses

Hi ha moltes vegades que no és possible escapar de la tristesa. Però quan això passa, seria almenys preferible no haver de retornar a tristeses velles i desfasades. És cert que no sempre hi ha tristeses noves a l'abast, i llavors ens hem de conformar amb alguna ja gastada, d'aquelles que haviem deixat abandonades --ves a saber perquè-- en el fons d'algun calaix. Però fins i tot en aquest cas, no està de més veure si podem posar-la d'alguna forma al dia, o bé si hi haguera disponible alguna versió més moderna i avançada. Les versions actualitzades de les tristeses antigues, sense alterar essencialment els seus trets fonamentals, solen oferir alguns avantatges a tindre en compte: es carreguen més ràpid, tenen interfícies més dinàmiques i, en general, ocupen menys memòria quan s'executen. En el fons, vénen a ser si fa no fa el mateix; però almenys semblen una altra cosa... Perquè hi ha poques coses més tristes que haver de retrobar-se, passats els anys, amb una tristesa antiga que creiem ja oblidada, una tristesa arcaica i obsoleta com una música austrohúngara i vermella.

Enxarxant

Dijous passat, a Madrid, va passar una d'aquelles coses què, per pròximes, costa apreciar amb la perspectiva adequada, però què en veure-les amb un poc de distància s'intueixen com a fites destinades a adquirir, en el futur, un matís il·lustre i un caràcter referencial. És per això que va pagar la pena eixir un poc abans de la feina, encarar-se a la pluja i a l'autovia, i retornar a València de matinada només per haver pogut estat presents en l'acte de constitució del Fòrum Estatal de Custòdia del Territori (FECT): després d'un procés llarg i complicat que ha durant quasibé cinc anys, tretze entitats i xarxes de custòdia del territori de tot l'Estat --entre elles, les tres que representen els països de parla catalana: XCT, ICTIB i Avinença-- hi van escenificar la creació d'aquesta entitat, que naix amb la voluntat d'actuar com a xarxa de xarxes i, molt especialment, d'exercir com a interlocutor qualificat, davant l'administració de l'Estat, en tots aquells assumptes que depenen d'ella i que, per tant i ara com ara, ens afecten directament o indirectament.

Excusareu que no m'esplaie ara en detalls respecte als inevitables efectes que l'escapada llampec a la Meseta ha introduït en aquesta setmana, ja de per si un poc estranya, de festa intercalada i feina acumulada. Ni tampoc ho faré, pel moment, sobre el propi Foro, perquè si vos interessa podeu trobar més informació en qualsevol de les entitats fundadores, i perquè m'adone també que aquesta tardor --que per fi sembla que vol començar a ser-ho-- hi estic dedicant molt de temps i espai, en aquest blog, a aquestes qüestions. Que no deixa de ser normal perquè ja veieu que una part substancial de les meues passions i conviccions tenen a veure amb aquests assumptes, i les coses venen com venen i en unes poques setmanes n'han vingut moltes i molt seguides i a mi m'agrada deixar-les dites. Però tampoc és cosa d'abusar, que la processó és llarga i el ciri curt. Així que, pel moment, diguem només que la gent i les organitzacions que ens interessem per la conservació i la custòdia del territori disposem, des de dijous passat, d'un (altre) instrument per poder avançar, nascut des de les pròpies entitats i al què li voldriem vaticinar una llarga i fructífera vida. I també que plou i fa vent; que el codonyat comença a adquirir una textura escaient; i que com açò no canvie molt, de bolets i esclata-sangs, enguany, en collirem ben poquets per aquestes muntanyes. Però l'esperança, també en açò, no s'ha de perdre mai. O quasi mai. Bon cap de setmana!