Emprenedors

-Si, al principi semblava una bogeria, però a poc a poc hem anat obrint-nos camí en el sector, i ara The Yellow Hats-Serveis Turístics Integrals està consolidada i en fase d'expansió.

-I concretament, quins serveis són els que ofereix la vostra empresa?

-Realment, tot parteix d'una idea molt senzilla: els turistes que ens visiten volen tindre un record tangible dels dies que passen entre nosaltres, per poder mostrar-lo als seus veïns i familiars quan retornen als seus països d'origen; però alhora, no els agrada gens haver de caminar, fer cues interminables ni passar calor mentre fan recorreguts turístics admirant museus, edificis i monuments. I ací és on entrem nosaltres: mentre ells s'estan còmodament asseguts en una terrassa fent-se cerveses, els especialistes de The Yellow Hats fan l'itinerari turístic que ells ens indiquen, amb tot el que ells farien: milers de fotografies, preguntes absurdes als guies, queixes permanents sobre la brutícia dels carrers i el poc civisme dels indígenes... Tenim opcions per a totes les necessitats, i a preus realment competitius.

-No hi ha dubte que es tracta d'una proposta original i molt interessant i, a la vista dels resultats, sembla que els clients també ho consideren així. Quines són, doncs, les perspectives de futur per al vostre negoci?

-Bé, ara mateix ja treballem en una dotzena de ciutats del país, però estem valorant la possibilitat d'obrir-nos a altres camps, sense abandonar la idea central de la nostra empresa. El nostre personal està capacitat per substituir turistes en qualsevol de les seues activitats habituals: rostir-se en una platja, anar de compres, vestir-se com pallassos, fer esports d'aventura... Fins i tot estem enllestint un paquet especial dirigit a parelles (l'anomenem "Vacances romàntiques... de debò!"), gràcies al qual el fet d'odiar a la seua parella ja no serà un inconvenient per a passar unes vacances inoblidables: només ha de dir-nos què és el que no suporta fer, amb ell o ella, i nosaltres ho fem per vostè...

Per a la proposta de Carme, que en agost ens torna a suggerir un relat conjunt.

Guerrillera Mariola verda

Probablement ja ho sabeu, però és una bona notícia i, d'aquestes, sempre val la pena parlar-ne: enguany, la meua estimada Mariola tindrà el seu primer Aplec. L'organitza l'Assemblea dels Pobles de la Mariola, i tindrà lloc a Alfafara (el Comtat) els dies 4 i 5 d'octubre; si voleu més informació o voleu donar suport a la iniciativa, no deixeu de visitar la seua pàgina. Des del cor del País Valencià, Mariola, la "Guerrillera Mariola verda" d'Estellés, també es mou. I som molts els qui, com la pròpia Assemblea, ens afegim al prec del poeta:

"I pregue més: et pregue pels teus fills.

Preserva, tu, aquesta raça indòmita, 

aquest futur de gegants i senyeres!"

Boires d'estiu

Fa anys, quan feia de botànic i estudiava el Benicadell i la seua flora, vaig haver de fer l'estudi climàtic de la serra tal i com es feia llavors: amb fotocòpies dels fulls, que facilitava el Centre Meteorològic de València, en els quals els observadors havien anotat diàriament les dades més rellevants de cada estació. A partir d'aquestes anotacions, calculadora en mà, i assumint com a inevitables errades i llacunes, hom podia calcular les mitjanes mensuals i anuals dels diversos paràmetres, especialment precipitacions i temperatures, però també altres dades rellevants per tal de caracteritzar climatològicament la zona, com ara els dies de tempesta, de neu o de boira.

En analitzar les dades de l'estació meteorològica que durant quasi trenta anys va funcionar en la casa forestal de les Planisses --a uns set-cents metres d'altitud i molt pròxima a les enlairades cingleres que coronen la muntanya-- em va sorprendre la freqüència de dies de boira enregistrats en els butlletins mensuals: com a mitjana, quasi 45 dies a l'any. Però encara em va sorprendre més que un percentatge molt elevat d'aquests dies tingueren lloc en els mesos més calorosos i eixuts: juliol i agost. Més enllà de qüestions genèriques com la situació geogràfica de la serra o la seua orientació, ignore quina és la causa d'aquesta elevada freqüència de boires estivals; però sempre he pensat que és gràcies a elles que en aquesta serralada hi apareguen no poques plantes pròpies d'ambients frescals i humits que falten o són escasses en altres muntanyes pròximes.

He recordat tot açò (fins i tot, he anat a buscar, entre vells papers, algunes còpies esgrogueïdes dels fulls d'observació manuscrits que vaig fer servir quan estava escrivint la meua tesina) perquè, fent honor a l'estadística, Benicadell ens ha regalat aquestes matinades caniculars algunes imatges impagables. Imagine que l'efecte, mirat des del nord de la serra, seria poc més que el d'un núvol arrapat als seus costers, barrant-li el pas a la llum del sol; però vista des del sud, la boira matinal que s'acumulava a l'obaga semblava desbordar-se sobre la carena de la Penya, desfent-se després sobre les aspres i eixutes vessants meridionals de la muntanya. I és que, de vegades, tot és limita a adoptar el punt de vista adequat, fins i tot quan es tracta de la boira. I dels emboiraments.

D'emboiraments, encara: el cervell humà sempre m'ha semblat extraordinari. Però ara, que estic vivint dia i dia i a prop com va deixant de funcionar, crec que encara m'ho sembla més. Aterridor, també; però extraordinari, sense dubte.

Senyals de vida

Semblava que no s'acabaria mai, però també aquest bascós i atrafegat juliol ha quedat finalment enrere i, des d'ahir, estic oficialment de vacances. És cert que les circumstàncies familiars manen i, amb tota probabilitat, seran unes vacances un poc diferents a les d'altres anys; però vacances són, al cap i a la fi --quants amics i amigues voldrien, a hores d'ara, poder dir-ho-- i l'únic propòsit raonable per a les setmanes que venen és tractar d'aprofitar-les tant com es puga, que segur que no serà poc... Hi ha voltes que la felicitat ens ve a buscar sense haver-la demanada, i ens amara de dalt a baix com un xàfec d'estiu; però quasi sempre es fa més de pregar, i cal estar ben atent als revolts del camí per no passar-la de llarg, anar espigolant tota la que ens isca al pas, i no deixar de buscar-la per inhòspit i esquerp que semble el paisatge. En això estem, al remat. I aquest és, també, el desig: que passeu un feliç estiu!

Tramuntana

Imatge del GOB Mallorca

Hui, des de Mallorca, ens ve fum, i ràbia i tristesa: des de divendres passat crema sense control la Tramuntana, i s'ha tornat a cremar la Trapa. "El drama es repeteix. El foc ha cremat en hores l'esforç de moltes persones durant molts d'anys per restaurar ambientalment la Trapa. Haurem de tornar a començar", diuen els companys i companyes del GOB. Hui som molts els qui ens sentim molt a prop, d'ells i de la resta d'afectats pel foc. I en serem molts també els qui, d'una forma o d'una altra, els hi farem costat fins que la Serra, i la Trapa, tornen a reverdir. Voler l'impossible ens cal, i no que mori el desig.

"...i tanmateix el foc no aconsegueix mai consumir el caliu de la vida que batega colgada al clivell de la roca, embolcallada a la rabassa per l'escorça socarrada o endormiscada dins el petit espai d'unes llavors".

"Cançons per la Trapa" va ser editat el 1994, a iniciativa del GOB, després que un gran incendi assolara la major part de la finca i per tal d'aconseguir mitjans econòmics per a la seua recuperació, ara frustrada de nou pel foc. La "Cançó de vesprada", dels eivissencs Uc, és una de les divuit que formen part del disc, i del seu llibret he estret el paràgraf que hi ha més amunt i que, malauradament, cal tornar a recordar ara. 

Qualsevol nit...

Dissabte passat, com cada any per aquestes dates, el Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera va celebrar, amb la col·laboració d'altres entitats i col·lectius de la Safor, la seua pujada nocturna al Mondúber. Tampoc enguany vaig poder acompanyar-los --dissabte a la nit jo estava de boda per terres del Vinalopó-- però, atenent a la seua amable invitació, els vaig fer arribar quatre ratlles, una part de les quals no em puc resistir a reproduir ací:

Han passat moltes coses des de l’última volta que em vaig aplegar ací amb tots vosaltres. Bones, moltes, però també dolentes. Ens han deixat amics i companys; el foc ha tornar a assolar les serres del País, de la comarca i el mateix Mondúber, i la cobdícia i l’estupidesa d’uns quants segueix amenaçant les planes, les platges i les marjals que queden ara mateix als vostres peus. Però a tot això, i a molt més, vosaltres, les persones i les entitats de la Safor, molts dels què aquesta nit esteu ahí, heu sabut donar-li resposta des del coratge, la fermesa i la imaginació. Fent bandera de les paraules –encertadíssimes-- de Maria Josep Escrivà, heu treballat i seguiu fent-ho sense descans per tal que sempre, sempre, vença el verd.

Hi ha molta gent, al nostre País i fora d’ell, interessada en fer veure que som una societat adormida, tova, dòcil i vençuda. No seré jo qui negue que, amb massa freqüència, els fets --i les majories absolutes-- semblen donar-los la raó; però nosaltres sabem que només ho sembla. Malgrat tots els entrebancs, malgrat els silencis, els menyspreus, les dificultats i les agressions --moltes de les quals venen de qui se suposa que ens representa a tots i a totes-- hi ha un País Valencià diferent, real, actiu i compromès, que mai s’ha resignat al paper al què han volgut relegar-lo, i que creu en un futur diferent i més digne per a la seua terra, la seua llengua i la seua gent. Un País Valencià del qual vosaltres –persones, col·lectius, entitats—en sou exemple viu i part insubstituïble.

M’agradaria que, si més no amb la mateixa freqüència amb que la nostra terra és notícia per la corrupció, la incompetència i els excessos dels nostres governants, ho fora també per la capacitat de resistència, per l’entusiasme i la creativitat amb que una part gens menyspreable de la nostra societat fa front a una situació de la qual l’autèntica majoria de valencianes i valencians no és còmplice, sinó víctima. M’agradaria que es reconeguera el vostre esforç i el de molta gent com vosaltres arreu de les nostres comarques; que es divulgaren i es valoraren com mereixen experiències originals i pioneres que van molt més enllà de la mera conservació ambiental i que exploren nous models en l’àmbit econòmic, social o cultural, projectes que obrin camins i que representen un referent imprescindible per a tots aquells que ens interessem per aquestes qüestions. 

Estic convençut que comencen a bufar nous vents per a la nostra terra. Potser es tracta, encara, d’una brisa suau, però vull pensar que res no podrà parar-la i que anirà a més. Vivim encara temps complicats, però la situació ha de començar a canviar, i és probable que ho faça abans del que ens pensem. Serà llavors l’hora d’aprofitar l’experiència, de les propostes en positiu, dels acords, de la generositat, d’unflar les veles i mirar avant. Serà, o millor encara, comença a ser-ho, i convé que no ens encantem perquè ens queda encara molta faena per davant i –ho dic sovint—ens han deixat molta merda per agranar. Ells, malgrat tot, faran el possible per evitar que gire el vent, i no ens ho posaran gens fàcil: tenen els diners, les màquines, mentides que han volgut fer-nos passar per veritats i lleis fetes a la seua mida. Però la nostra força és molt major, perquè pot encabir-se sencera en uns pocs versos d’Estellés: 

Segueix, empeny, ens agrupa, ens convoca

i no podrem defraudar-la o deixar-la. 

M’estime molt el meu País.

Ja ho dit més d'una volta: al meu parer, qualsevol possibilitat de canvi real i durador al País Valencià passa per consolidar, estendre i enfortir el paper dels seus moviments socials. I una bona forma de fer-ho és, també, conèixer --i reconèixer-- la tasca de moltes persones i entitats que, des d'àmbits molt diversos i sota visions també diferents, segueixen malgrat tot fent camí. I per cert, i ja que parlem de la Safor: em sume també a les veus que exigeixen a l'inefable alcalde de Gandia que faça ús del poc coneixement que sembla tenir, i que respecte l'escultura d'Antoni Miro que commemora la Batalla d'Almansa. Encara que els madrilenys "no l'entenguen".

A distància

Va rellegir una volta més la carta que acabava d'obrir. Després de pensar-ho una mica, va agafar la ploma i  un dels petits fulls perfumats, i va escriure: "16 de març de 1899. Estimat: jo porte el picardíes negre que t'agrada tant. Ara mateix vaig a ficar-me al llit. I tu, que dus posat? Vinga, descorda't el pantaló... Teua, Ernestina". Va doblegar amb cura el paper, el va ficar dins d'un sobre i el va deixar sobre la tauleta per enviar-lo al dematí. "Serà le dernier cri entre les parelles parisenques", va pensar mentre s'endormiscava, "però a mi, açò del sexe a distància no m'acaba de convèncer..."  

Per a la proposta de Carme, que no ens ha volgut deixar sense "Relats conjunts" aquest estiu. Per cert: hi ha un detall, al quadre de Ramon Casas, que indica clarament que la protagonista de la imatge té (o ha tingut) parella estable durant molt de temps. Endevineu quin?

Juliol

Arrecerar-se en la frescor del racó més ombrívol, deixar passar el temps al ritme que marcara el degoteig de l'aigua... Serà cosa del mes, o d'aquesta setmana que s'ha fet llarga i espessa; segurament, demà, ho veuré d'una altra forma. Però ara mateix, si poguera triar, crec que aquest cap de setmana em faria falguera...

Cabet a la faena

Imatge de El Mundo

És cert que els detalls concrets no els coneixíem, i cal reconèixer que n'hi ha alguns que resulten especialment cridaners --i d'altres, fins i tot, repugnants. Però em costa creure que hi haja algú amb dos dits de trellat que estiga realment sorprès per tot el que està sortint a la llum, aquests dies, gràcies a la vendetta particular de l'inefable Barcenas. Com tampoc crec que puguen qualificar-se de sorprenents els papers que estan interpretant els principals personatges d'aquest sainet lamentable: allò insòlit hauria estat veure a Rajoy donant explicacions, a Cospedal acceptant una crítica o a González Pons dient alguna veritat. Insòlit i, a aquestes alçades, un poc desconcertant, malgrat que hi haja qui ha optat per l'escarafall i la sobreactuació, com si tot açò l'hagués agafat per sorpresa.

No diré, per tant, que tot el que està passant al voltant dels papers en qüestió siga irrellevant, sobretot tenint en compte la possibilitat --remota, a la vista dels precedents-- que algú, a més de l'ex-tresorer, acabe assegut al banc dels acusats. Però al costat de tots els mèrits que ha acumulat en el seu compte el Partit Popular d'ençà que governa a Madrid --la llista, al País Valencià, és infinitament major-- l'eventual confirmació, per via judicial, d'unes pràctiques mafioses que des de fa temps s'intuïen no altera substancialment la meua percepció: els responsables de la reforma laboral, la llei Wert, la destrucció del territori o el desmantellament dels serveis públics podrien ser les persones més honrades del món (i de fet n'hi haurà que ho seran) i no per això deixaria de considerar la seua gestió com un gran despropòsit del qual ens costarà molts anys i molts esforços recuperar-nos.

Amb aquests antecedents, i tenint en compte a més que, com ha estat constatat en repetides ocasions, la corrupció –pressumpta o confirmada-- no sembla ser un factor rellevant entre els votants de dreta, m'estic mirant tot açò de Barcenas i els seus papers amb una certa distància i un notable escepticisme. Si de cas, i a banda d'una innegable i si voleu morbosa curiositat per algunes dades pintoresques sobre la trama i el seu funcionament, m'interessa saber com acabarà afectant tot açò a la branca valenciana del partit: les lluites internes de poder a Madrid, raó última, segons em sembla, de tot el que està passant, poden ser la sentència definitiva per a un govern –el valencià-- dèbil, confús i pràcticament inoperant que ja es troba, segons tots els símptomes, en un avançat estat de descomposició. I això que, en apariència, encara els queda passar pel pitjor, amb Gürtel i sense.

Fariem bé, doncs, en no distreure'ns massa amb les formes, i tractar d'anar al fons: encara que els seus mitjans no foren sempre legítims, el Partit Popular ha governat aquest País durant vint anys llargs perquè, una volta i una altra, ha obtingut les majories necessàries per a fer-ho. Ara, tot sembla indicar que pot iniciar-se una nova etapa; però per garantir que aquest canvi es produirà realment (i, sobretot, per evitar que siga flor d'un dia i que servisca per encetar un redreçament que s'antoixa llarg i complexe) ens queda encara molta feina per fer. Cal demostrar a molts valencians i valencianes que els van votar, que les polítiques que van afavorir amb els seus vots han servit per fer-los més pobres, per deixar-los sense serveis públics, per devastar els paisatges i per portar la llengua i la cultura a un estat crític. I convencer-los, també, que hi ha alternatives viables, idees noves i persones capaces de dur-les a la pràctica. I davant d'això, el que Rajoy diga o faça no deixa de semblar-me, sabreu perdonar-me, una qüestió secundària; que la justícia faça camí i nosaltres, cabet a la faena, que hi ha molta merda per agranar.

Aferradetes

Amb el fervor dels conversos va abraçar la fe. A la fe, pel que es veu, la va agafar un poc desprevinguda...

La meua aportació --tardana i amb bastant poc trellat, ho reconec-- per al joc d'estiu que ens proposa sa lluna al seu raconet. Diga el que diga el diccionari, molt millor abraçar algú que abraçar quelcom. I molt millor encara començar abraçant-se i acabar abrasant-se... Bon cap de setmana!

Pinyol i Blanca quan eren petits, dormint --abraçats-- en la gerra de les ametles

  

Passerells i passerells

Sempre m'han agradat els vivaços i acolorits passerells. Com altres espècies d'ocells de la nostra ruralia, fa l'efecte que són ara menys abundants que abans, encara que les dades que conec en aquest cas no són concloents, i potser es tracta només d'una impressió. En tot cas, poder gaudir una estona de les seues revolades inquietes i del seu cant inconfusible va ser un al·licient més de la caminada d'ahir per una serra d'Agullent que malda per reverdir quasi dos anys després. Per cert, hi pensava, ja de tornada, en el nom del pardalet i en el seu significat: tot i que a hores d'ara l'expressió “fer el passerell” sol prendre el sentit de fer el babau (idèntic al castellà “ser un pardillo”), recorde haver-la escoltat a la meua terra amb un significat ben diferent. Aplicat a persones, un passerell --o “paissarell”, segons la forma que es fa servir a Alcoi-- seria algú especialment espavilat, astut o vividor. De fet, la paraula figura amb aquesta mateixa accepció (“persona viva, astuta o molt alegre”) en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, i cercant per internet he trobat algunes referències més que coincideixen amb aquest ús, i alguna frase feta (a Tavernes de la Valldigna, per exemple, “viure com un passerell” vol dir tindre una vida regalada) que també ho reforça. Caldrà saber que en pensen al respecte els paremiòlegs; però vist el risc evident d'ambigüitat, no estarà de més que, si algú ens acusara de ser-ho –uns passerells, vull dir-- demanem aclariments sobre quina de les dues accepcions s'està fent servir. Penseu, per exemple, que si hi ha polítics o banquers que viuen com passerells, és gràcies a tots els passerells que els ho toleren...

Estiu

La llengua parlada pels habitats d'aquella illa remota responia perfectament al plàcid mode de vida i al caràcter paradisíac de l'indret. Els illencs, per exemple, no solament desconeixen per complet conceptes com "matinar", "estrès" o  "imputat", sinó que disposaven de 283 formes diferents de dir "és hora de fer una migdiada". Lamentablement, cap dels antropòlegs que van interessar-se per aquesta fascinant societat va arribar mai a publicar les seues observacions. El que més --gràcies al qual coneixem aquests detalls-- ens ha deixat un brevíssim quadern de camp, que comença (i acaba) amb la següent anotació: "Hauria d'escriure alguna cosa sobre tot açò, però ara no; demà, sense falta..."





Crec haver llegit alguna volta que l'estiu és, sobretot, un estat d'ànim. Així que, tot i que astronòmicament --i meteorològicament-- ja faig un poc tard, m'afegisc a la proposta de joc creatiu del blog d'Antaviana per tal de donar-li la benvinguda. Bon estiu, doncs, i bon cap de setmana!

Aroma a murta

El vi roig ens va donar com a coixins els massissos de murta, i semblàvem reis sobre el tron dels verds boscatges.
La mà de l'amor ens va enfilar per a la joia: nosaltres érem les perles, i els amors, els fils.
Ens atacaven com llances els pits de les donzelles, movent-nos guerra, i per defensar-nos no vestíem altra cota que les nostres pells de fanak.
Davant nostre es destapaven cares delicioses, que semblaven llunes entre la nit de les trenes.

Abu al Qasim ben al Saqqat, "Festa en un jardí" 

Vinculada pels antics grecs amb la deessa Afrodita, la rica simbologia associada a la murta remet amb freqüència als assumptes relacionats amb l'amor. Amor, en tot cas, considerat en un sentit indubtablement ampli, atès que abasta, segons fonts i èpoques, des de l'erotisme (segons sembla, la paraula grega myrton, μύρτον, designava tant els fruits de la murta com el clítoris femení) fins la virginitat, tot passant per la fecunditat, el matrimoni o la fidelitat. Per als andalusins, l'ufanosa i perfumada mata (el seu nom àrab, arrayḥān, significa precisament "aromàtic") era un element indispensable en qualsevol jardí, i no és estrany trobar-ne referències plenes de sensualitat en els poetes que els cantaren. Resulta curiós, però, que de tots els usos coneguts de la planta --a més de fer-se servir per aromatitzar licors, la murta ha estat secularment utilitzada com a medicinal per les seues propietats anticatarrals, antisèptiques i astringents-- els únics que semblen vinculats d'alguna forma a allò que simbolitza, són els cosmètics: segons Ibn al-Awwam, la planta és excel·lent per als cabells i fins i tot pot tornar negres els ulls blaus; però sobretot, l'aigua que s'obté de la destil·lació de les seues fulles --l'aigua de murta, antigament produïda en molts indrets de Mallorca-- és un eficaç desodorant, fins el punt que el Xeic Nefzaui recomana encaridament el seu ús per a eliminar les males olors, que poden arribar a fer fracassar una relació amorosa. La qual cosa, ara que sembla que la calor ha arribat finalment per quedar-se, no està de més recordar. Especialment, quan es tracta d'utilitzar els transports col·lectius. O quan passem a prop de segons quins Parlaments. 

Murterars selvàtics a la Vall de la Murta

Hui, 3 de juliol, es compleixen set anys de l'accident del Metro de València que va costar la vida a 43 persones i va deixar 47 més de ferides, sense que ningú haja assumit encara cap responsabilitat. Com diu Maria Josep Escrivà, "Molts dels que no serem a la plaça de la Verge aquesta vesprada hi serem, igualment, en el dol i en la ràbia". I també en l'esperança que, tard o d'hora, es farà justícia, perquè no hi ha res ni ningú capaç d'amagar eternament l'insuportable olor a podridura que fan algunes coses.

 

Aprenent (en verd)

Ja ho apuntava l'altre dia, abans de marxar cap al nord: partim de situacions --polítiques, socials i econòmiques-- diverses i no sempre equivalents, però molts dels nostres problemes són comuns i comparables, i sempre és bo saber com se'ls està tractant de fent front en altres llocs i des de perspectives sovint molt diferents. Compartir aquests dies amb la gent d'Europarc i els tècnics de moltes comunitats autònomes ha estat, en aquest sentit, interessant i profitós, no solament per la possibilitat de conèixer sobre el terreny algunes iniciatives envejables --sempre m'impressiona l'extraordinària combinació de solvència i entusiasme de les companyes i els companys que es dediquen a aquestes coses en Euskadi-- sinó sobretot per les reflexions compartides i les idees recollides. Són temps difícils (ací i arreu) i tot fa pensar que encara ho seran més; però precisament per això resulta més necessari que mai trobar eines noves per fer front a problemes nous, i també a no pocs d'antics. I Urdaibai, vist de la mà de qui el coneix millor que ningú, encara sembla més esplèndid; però d'això, si de cas, ja anirem parlant-ne, que ara tinc molt de verd per digerir. Bon cap de setmana!

Astres

De tots els fenomens còsmics que s'han esdevingut aquests últims dies (ja sabeu: el solstici d'estiu, la lluna plena en perigeu i l'eclipse de Blasco), ha estat aquest últim el que m'ha resultat més interessant i commovedor. És tan poc encara el que coneixem sobre aquesta classe d'esdeveniments --esdeveniments raríssims, si més no en aquest hemisferi-- que el seu estudi representa un repte intel·lectual de primera magnitud. Penseu, per exemple, en el seu caràcter excepcional i pràcticament impredictible: solsticis i perigeus són fenomens cíclics que tenen lloc amb una periodicitat coneguda des de temps immemorials. De l'eclipse de Blasco, en canvi, ho ignorem quasi tot: se sap que no és la primera volta que passa, però ningú pot assegurar, a la vista de la innegable tenacitat de l'astre en qüestió (i de la seua òrbita, més aviat erràtica), que aquesta siga la darrera. I aquest és, només, un dels misteris que envolten un fenomen que, pel que va veient-se, no sembla que vaja a culminar amb un discret i melancòlic enfosquiment del personatge; enfosquiment, per cert, que no ha estat causat per l'espesa ombra projectada sobre l'exconseller pel saqueig dels fons de cooperació, sinó per una mera qüestió de disciplina interna. 

Tot fa pensar, doncs, que l'eclipse va per a llarg, malgrat els desitjos evidents d'aquells que fins fa pocs dies eren els seus fervents coreligionaris. Fins i tot gosaria aventurar que, si tot segueix així, el procés pot acabar provocant, entre els seus antics companys de files, un efecte devastador comparable al de la col·lisió d'un cometa o l'explosió d'una supernova. Caldrà anar seguint-ho, en tot cas, perquè ja se sap que en aquestes coses siderals, la més mínima variació en qualsevol paràmetre fa que calga reformular totes les hipòtesis, i tampoc seria la primera vegada, sobretot quan hi ha jutjats pel mig, que apareix algun forat negre i s'ho acaba engolint tot (responsabilitats penals incloses). Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos.

Anava jo buscant punts d'inflexió, i m'he trobat sense esperar-ho amb un petit però interessant parèntesi: demà de bon matí agafe el cotxe i enfile cap a la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai, en Biscaia, on m'han convidat a intervindre en un seminari sobre la xarxa Natura 2000 que organitzen els companys d'Europarc. Potser la setmana que ve, en veure la faena rebalsada, no pensaré el mateix; però trobe que ja m'aniran bé, aquests dies, per pensar en allò que fem i en com podriem --amb astres i tot-- fer-ho un poc millor. Si de cas, ja vos contaré. 

Reforma laboral (relats conjunts)

--I aquells que estan a la biga?

--Aquells són els que tenen el contracte suspès. En això, la reforma laboral ens ho ha posat molt bé, als empresaris, perquè només hi ha que al·legar "causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció" i ja els podem tindre així, suspesos, fins que ens tornen a fer falta.

--Ja, entenc. I si no els necessitàreu una altra volta?

--Res, amb la nova normativa de "mobilitat geogràfica" ho tenim també resolt: sacsegem una mica la biga, i fem que caiguen. Ara, abans d'estimbar-los --vull dir, de "reubicar-los"-- has de tindre la precaució d'omplir el formulari justificatiu que ho fas per millorar la competitivitat, la productivitat o l'organització tècnica de l'empresa. Que ningú no puga dir que ací no fem les coses com cal...

(Per a la proposta de juny de Relats conjunts)

Ves a saber per què, hui em ve de gust l'Ovidi: "caurem en moltes faltes i pararem les galtes, mentre fem palauets per aquests senyorets". I,  mentre esperem el nostre temps, bon cap de setmana i millor entrada d'estiu. 

Història (de la bona)

Ho veig, això dels íbers, i puge l'aposta: el que hi ha pintat al santuari d'art rupestre del Pla de Petracos --sis mil anys, si fa no fa-- són, clarament, quatribarrades. Què, com vos quedeu?

D'acord, no hi ha que prendre-se'ls a broma. Però no em negareu que aquesta vegada s'han superat a ells mateixos...

Agostejar

Potser siga només per culpa d'aquestes primeres calorades, que sempre arriben de sobte i fan que tot semble una mica més feixuc. Però també podria ser que, a força de neguits, cansaments i desassossecs, la saó que creia haver acumulat se m'haja acabat esgotant abans del que pensava. El cas és que hui, en fer una ullada als meus ànims, els he trobat visiblement marcits i en un estat preocupant d'abatiment, i he pensat que caldria fer alguna cosa abans que s'agostegen del tot. Així que, tal i com solc fer en aquestes ocasions, vaig a veure si trobe algun punt d'inflexió que em faça paper i m'ajude a reviscolar-los, que no hi ha res millor per als ànims decaiguts. I ja de pas, mentre vaig buscant --estic segur d'haver-ne deixat un parell, d'aquests punts, en no recorde quin calaix-- deixe que passe el maleït dilluns, que tampoc no m'anirà gens malament.

S'acaba la primavera i, a més d'alguns ànims, s'agostegen també moltes plantes. Moltes altres, però, segueixen en plena floració o, fins i tot, l'enceten ara: al pati, aquests dies, comencen a obrir-se les flors de l'interessant i aromàtic teucri groc, una esvelta mateta de fulles lluents i finament retallades que posa de manifest les relacions, també biogeogràfiques, entre les muntanyes de la Marina --l'únic lloc al País Valencià on creix-- i les Illes Balears. No li diria "punts d'inflexió", però no hi ha dubte que, per a un botànic, les plantes (i les seues històries) sempre ajuden...

Diners per a què?

Setanta milions d'euros a l'any i set-cents trenta-cinc nous llocs de treball, diuen que serà l'impacte econòmic que produirà l'arribada del tren d'alta velocitat entre Madrid i Alacant. No són xifres menyspreables, però crida l'atenció el contrast evident amb els tres mil vuit-cents setanta-cinc milions d'euros i els trenta-dos mil cinc-cents llocs de treball anuals que van estimar-se, ara fa poc menys de tres anys, quan va tindre lloc la triomfal inauguració (amb Camps i Rita en primera línia) del trajecte entre València i la capital del Reino. Com que jo d'açò de l'economia tinc poca idea, i no conec els càlculs ni les dades que s'han fet servir en cap dels dos estudis, només puc dir --per si algú que n'entenga m'ho pot explicar-- que m'ha estranyat un poc la diferència. Potser és que, vist que les previsions que es van fer per al cas de València han quedat lleugerament per baix del que s'esperava, han ajustat una mica millor la metodologia. O potser algú s'ha adonat que, amb la que està caient, quasi millor no fer molt d'enrenou i mantindre un perfil baix, no fora cas que algun investigador (dels que encara no han hagut de marxar d'ací) els posara encara més en evidència, tan mal com li prova això a la malmesa autoestima del pobre Fabra. I encara que no siga simplement que es van equivocar amb l'Excel, que de més grosses se n'han vist...

Imatge de la xarxa

Per contar-ho tot: vaig començar a escriure açò fa un parell de dies, mentre tornava  en l'AVE de Madrid a València després d'una d'aquelles reunions de faena a les què he d'assistir de tant en tant. Per cert, a banda de no sentir ningú parlar valencià ni a l'anada ni a la tornada, crec que devia ser l'únic passatger del tren --si més no, dels que tenia a la vista, tots ells ben fornits de pantalles de tota classe i grandària-- que feia servir llapis i llibreta per a escriure; excèntric que és un, que voleu que hi faça... I quant a la cançò, tampoc m'ho pense molt. Bon cap de setmana!

Perles de peix

L'alburn, albor, albornell o ablet (Alburnus alburnus) és un petit peix freqüent en rius i estanys de tota Europa i, a hores d'ara, un dels més abundants en molts dels nostres embassaments i cursos fluvials. Però com passa amb moltes altres espècies de peixos, fins fa una trentena d'anys els alburns no formaven part de la nostra ictiofauna: a finals dels anys noranta, algú els va començar a amollar en algun punt de la conca de l'Ebre, per tal que serviren d'aliment --el que diuen "peixos past"-- per a altres espècies, la majoria també exòtiques, que són objecte d'interès per als pescadors esportius. Al País Valencià, els primers exemplars es van detectar en el Xúquer el 1995, i en el Túria un any després. Des d'aleshores, la capacitat invasora de l'espècie --i moltes altres introduccions il·legals, sobretot en embassaments-- l'ha duta a colonitzar la majoria de les conques fluvials de la Península, i en molts trams dels nostres rius és amb diferència el peix més abundant, amb densitats d'individus realment espectaculars. Aquest fet és aprofitat per moltes aus, com les garsetes o els blauets, que han trobat en els alburns una presa fàcil i abundant; però per a la majoria dels nostres peixos autòctons, aquests invasors representen un greu problema, en competir amb ells per l'aliment o pels llocs escaients per a fresar.

Alburns (Alburnus alburnus)

Fa unes setmanes, en el riu d'Alcoi, vam poder comprovar, amb els companys del Centre d'Investigació Piscícola del Palmar, la capacitat expansiva dels alburns. A partir probablement d'exemplars alliberats no fa molts anys en l'embassament de Beniarrés, l'espècie ha anat remuntant el curs del riu fins assolir, a l'altura de l'assut de la Paperera, junt a l'Alqueria d'Asnar, densitats molt elevades. Sorprenentment, però, la situació aigües amunt d'aquest assut és, hui per hui, radicalment diferent: molt pocs alburns, i poblacions ben saludables de barbs (Barbus guiraonis) i madrilles bagres (Squalius valentinus), les dues espècies autòctones de peixos pròpies dels trams mitjans dels nostres rius. Caldrà comprovar, en un futur, si l'aparent paper de barrera que sembla estar exercint l'assut per a aquesta espècie invasora es manté, o si --com sembla més probable-- només és qüestió de temps que els alburns superen també aquest obstacle i seguisquen la seua expansió riu amunt. Per cert, en aquest mateix tram es troba també una important població de tortugues de rierol, de la qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

Barb (Barbus guiraonis) i bagra (Squalius valentinus), capturats
(i immediatament alliberats) en la rodalia de l'Alqueria.  

Ens deien, a l'Alqueria, que hi ha qui va a pescar els alburns, que poden assolir els vint-i-cinc centímetres de longitud, per a menjar-se'ls, tot i que sembla que la seua carn és de molt poca qualitat. Els pescadors esportius també els capturen quan no hi ha altres espècies més atractives per a aquesta activitat, o quan es fan competicions de velocitat. Però el que més m'ha sorprès, cercant informació per la xarxa, ha estat saber que aquest peixet tenia, en els seus llocs d'origen, una curiosa utilitat: les seues escates, molt nacrades, són especialment apropiades per a obtenir el denominat albet o essència d'Orient, la qual, barrejada amb cola --de peix, evidentment-- i aplicada sobre petites esferes de vidre, s'usa per fabricar perles falses (o, si ho preferiu, artificials). Ignore com està el mercat d'aquestes perles actualment, però una cosa està clara: matèria prima n'hi ha en abundància. Així que a veure si algun emprenedor o emprenedora es fan avant, i matem dos pardals d'un tir...

A cara vista

Feia temps que teniem pensament de fer alguna cosa amb aquella paret. Els anys, les humitats i els pedaços successius i poc afortunats en l'arrebossat, li havien fet créixer una pronunciada i indecorosa panxa que amenaçava amb solsir el dia menys pensat. El cas és que, en picar el mig pam llarg de morter envellit i bufat, els obrers van trobar a sota el paredat original de pedra, típic d'aquestes construccions rurals de principis del segle XX. Res extraordinari, evidentment; però com que l'obra es trobava en millors condicions del que cabia esperar i els xics tenien gràcia i bon gust, han pogut recuperar l'estructura de pedra vista i han deixat una paret que fa goig de veure. I ara jo, aprofitant l'avinentesa, podria dir alguna cosa sobre la necessitat de rebutjar les primeres impressions i prescindir de les capes superficials per arribar a copsar allò realment important ("l'essentiel est invisible pour les yeux", ja sabeu), o fins i tot proposar alguna enginyosa relació entre la duresa del ciment i la cara de González Pons. Però no: el que volia dir és que, com que des de fa una temporadeta sembla que em ponen fins els pollastres, això de que sorgisca un imprevist i que siga per a millor ha estat una agradable novetat. I ara, si m'ho permeteu, me'n torne a mirar la meua vella paret nova, però sense deixar de tocar fusta perquè fa una estoneta, quan tornava de veure a ma mare, el cotxe ha començat a fer un sorollet que no m'ha agradat gens...

Històries de la Penya

El 4 de novembre de 1864, dia de Sant Carles, una gran revinguda del Xúquer va provocar danys enormes en la comarca de la Ribera. Tot i que va ser causada per un dels episodis de pluges torrencials relativament freqüents en aquestes terres, la coincidència entre les crescudes de diversos afluents del riu, junt amb la intensa desforestació de la conca de tots ells, van agreujar significativament els efectes destructius de la riuada. Nombroses veus van insistir a reclamar una intervenció decidida del Govern --a través del seu Ministerio de Fomento-- per tal de posar remei a una situació que venia repetint-se periòdicament, i que ja havia estat assenyalada des de finals del segle XVIII per autors com Cavanilles o De Lacroix. En la seua esplèndida "Memoria sobre la inundación del Júcar en 1864", el metge i enginyer forestal --nascut a Martorell-- D. Miguel Bosch i Julià va escriure: "Si no se detiene la destrucción de los montes de Valencia cada dia serán más frecuentes y desastrosas las inundaciones y más precario el estado de la agricultura". I el Ministerio, finalment, es va decidir a actuar: mentre els enginyers de camins dissenyaven obres de defensa per als nuclis urbans més vulnerables, un Reial Decret de 1888 va ordenar que s'iniciaren els treballs de reforestació en la conca del Xúquer, per a la coordinació dels quals es va constituir la corresponent Comisión de Repoblación.


Atesa la rellevant contribució del riu d'Albaida als desbordaments catastròfics del Xúquer, i tenint en compte l'estat de les forests de les muntanyes que hi vessen, la seua conca va ser considerada una de les àrees d'actuació prioritària, i entre el 1903 i el 1910 s'hi va dur a terme un programa de repoblacions i actuacions forestals de les quals l'enginyer responsable (D. Jenaro Mira y Juan) va deixar una detallada ressenya en la Revista de Montes l'any 1917. En total, i a més de traçar camins i sendes, edificar cases forestals i preparar vivers i altres instal·lacions, es van repoblar més de dues-mil sis-centes hectàrees en les serres de Benicadell i Agullent, majoritàriament amb pi blanc i pinastre (els assajos amb pins pinyers i negrals, carrasques, garrofers, xiprers i altres espècies no van donar resultat) i amb una finalitat bàsicament protectora: "Conocida la influencia que el Albaida ejerce sobre las inundaciones de la Ribera del Júcar, queda probada la importancia que tienen los trabajos hidrológico-forestales que se realizan en esta cuenca, con los cuales se persigue, además, proteger las tierras de cultivo existentes en las inmediaciones de la falda septetrional de la Sección y aumentar el caudal de las fuentes de carácter permanente".

Cent anys després, no és molt el que queda d'aquella intervenció exemplar que va canviar la cara de la serra i va donar faena i jornals a molta gent de la vall. Santiago Reyna i Jorge Boronat van publicar, fa uns anys, una interessantíssima comparació de fotografies històriques, gràcies a la qual es pot comprovar l'eficàcia de les repoblacions dutes a terme, però també els efectes devastadors dels incendis que, sobretot des dels anys 1970, han assolat en diverses ocasions aquestes terres. A hores d'ara, però, l'empremta de les reforestacions de principis del segle XX és encara ben visible en diversos sectors de Benicadell, com ara en els estreps nord-orientals de la serra: el preciós trajecte que puja, des del Ràfol de Salem, fins a la casa forestal de les Planisses (i des d'ella, fins el mateix cim de la Penya), n'és un bon exemple, tant pel que fa a la pineda que l'ombreja, com al propi camí amargenat pel qual discorre.

Ahir, després de molt de temps pujant a Benicadell per altres camins (a Benicadell, com a Roma, s'hi pot arribar per moltes vies diferents, i a mi em venen més a mà les que ho fan per l'esquerpa i descarnada vessant meridional), vaig tornar a recórrer aquella banda de la serra, amb la idea també de deixar-me caure per una senda, acabada de recuperar pels Amics de Benicadell, que s'aproxima al singular paratge conegut com les Marjaletes: una estreta i herbosa fondalada en la què la presència d'argiles impermeables facilita l'embassament temporal de l'aigua, i en la que es diu –no ho he pogut confirmar-- que fins i tot va arribar a conrear-se arròs; és probable, però, que més que amb el seu sentit actual d'aiguamoll, calguera relacionar el topònim amb el significat originari de la paraula àrab marj (prat), de la qual deriva... La Penya, ja ho sabeu, sempre té alguna història per contar, es mire des d'on es mire. O es puge des d'on es puge.

Fugaç

De vegades, les coses passen tan ràpides que, si no fóra pel reflex que projecten --sobre l'aigua, sobre la pell, sobre la vida-- potser no sabríem dir què és, realment, el que ha passat. I, de vegades, ni encara així...

Potser enguany està influint també aquesta primavera un poc atípica, que ha afectat la cria de moltes espècies d'aus; però diria --és una impressió-- que mai havia vist tan poques oronetes al poble com aquest any. S'ha comprovat, en tot cas, que la població ibèrica d'oronetes està patint, des de fa anys, un declivi accentuat: segons les dades recollides per SEO/BirdLife en el seu programa de seguiment d'aus comunes (SACRE), el seu nombre podria haver-se reduit, entre 1998 i 2011, en més d'un 20 % a causa de la destrucció de nius i, sobretot, de l'ús intensiu d'insecticides i pesticides en agricultura. Així que, posats a conservar, potser que comencem per allò que tenim més a prop... Bon cap de setmana!

No ens faran callar

Hui més que mai, al costat de la bona gent de Burjassot, i del seu alcalde, Jordi Sebastià, a qui l'extrema dreta --la mateixa que fa servir, de forma sistemàtica i amb una impunitat insultant, la mentida, l'amenaça i l'agressió-- ha posat en el punt de mira amb el beneplàcit, en aquest cas explícit, dels suetonis que ens governen. Ho he vist en molts dels comunicats que, arreu el País, estan manifestant el seu suport a l'alcalde de Burjassot, i ho faig meu perquè em sembla --hui més que mai-- especialment adient: no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu.