"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 9 d’abril del 2011

Preparant la resistència


No és cap secret que la meua confiança en la democràcia representativa --i, en conseqüència, en els partits polítics, sense excepció, com un dels elements que la substenten-- cotitza des de fa temps decididament a la baixa, tot i que darrerament ha assolit mínims històrics i alarmants. Només un inevitable pragmatisme i, perquè no dir-ho, la dificultat per albirar a curt termini algun camí raonablement viable --que altres si que semblen haver trobat-- cap a sistemes de govern alternatius i més civilitzats, em mantenen encara mínimament vinculat a la depriment i periòdica litúrgia de les eleccions. Especialment depriment, pel demés, quan a qui es tracta d'escollir és als ocupants del que, en un exercici sense precedents de cinisme i/o de capitulació, hem acceptat anomenar Corts Valencianes tot i tindre ben poc de "corts" i molt menys encara de "valencianes": em tem que, tret d'escasses però ben honroses excepcions, les opcions que se'ns presentaran als ciutadans i ciutadanes per poder escollir el pròxim vint-i-dos de maig seguiran oscil·lant, com en ocasions anteriors, entre la més impúdica incompetència i la falta manifesta d'escrúpols (i, no poques vegades, les dues coses simultàniament).

La més que previsible victòria popular al País Valencià per als pròxims quatre anys --i, en conseqüència i si la justícia no ho arregla, la pressumible perduració del sistema cleptocràtic implantat per una colla de pocavergonyes gràcies a la connivència o la desidia de la major part dels habitants d'aquestes terres-- és una mala notícia per als què per una o altra raó no combreguem amb els seus principis ni amb les rodes de molí que, amb un èxit evident, s'encarrega d'administrar el potent aparell de propaganda del règim. Però, tot i que no és fàcil, convé despullar aquesta previsió de qualsevol connotació apocalíptica o cataclísmica. Quatre anys més de govern valencià en mans d'un grup majoritàriament caracterítzat per la seua devoció a l'espanyolisme més ranci, la incapacitat per a la gestió pública i l'alineament entusiasta amb posicions ideològiques malaltissament reaccionàries no són, evidentment, per a celebrar-ho, tret que en sigues un d'ells; però tampoc és la fi dels temps ni la mort del País. És, només, una putada (una més...) per als que aspirem a una altra cosa. Però nosaltres, a diferència d'ells, ho acceptarem i seguirem avant.

Probablement, en aquests quatre anys, la incompetència de què han fet gala molts membres del nostre govern per a gestionar decorosament el sistema i els diners públics --els que queden disponibles després de pagar a preu d'or les seues ocurrències de nous rics i d'enriquir, pressumptament, els seus amics-- es veurà encara més accentuada, perquè ja sabem que hi ha qui confon majories amb impunitats (legals i, el que és pitjor, morals). Segurament, seguirem veient les nostres institucions en mans de gent inepta, incapacitada per a prendre decisions que afavorisquen el benestar de la majoria de la població i inhabilitada, també, per reconéixer (no parlem ja de rectificar) qualsevol error o equivocació. Però front a ella, seguirem probablement gaudint també d'una oposició majoritària bàsicament inoperant, reiteradament incapaç de construir un projecte alternatiu i il·lusionant, entestada a dissimular la seua torpesa per a promoure, liderar i aconseguir un canvi real i profund. I, mentre, les poques veus lúcides i realment alternatives que, tinc l'esperança, tornaran a seure en el nostre tristíssim Parlament, seran silenciades, ridiculitzades o perseguides pel simple fet d'opinar una altra cosa. Potser per això no sóc dels que creuen que aquest País millorarà màgicament el dia que canvien les majories parlamentàries: la resignació, la ineptitud, la corrupció i el conformisme han esdevingut part substancial i tret identitari d'aquesta societat malalta i decadent en què, entre tots, hem convertit aquesta terra; són molts els mitjans i els mecanismes que els usufructuaris del sistema poden utilitzar per perpetuar aquesta situació, que els resulta d'allò més convenient. I eixir del pou profund en què ens han sumit els successius governs --socialistes i populars-- que, en un moment o altre, se'n han beneficiat, no serà un procés senzill, curt ni agradable. Però tampoc no és impossible.


Com cada quatre anys, tracte de tornar a convéncer-me de tot això, racionalitzant-ho en la mesura possible  mentre cada nova ullada a la premsa s'empenya en contrariar els meus bons propòsits. Però estem avesats, també, a això, i seguirem resistint. De moment, i com cada quatre anys, he pres ja les primeres decisions preparatòries. La primera: encara que no hi crega, votaré en les eleccions autonòmiques (i també en les municipals, i amb més raó encara perquè crec que el canvi, quan comence, començarà realment des dels nostres pobles i ciutats). Encara no he decidit què, entre altres coses perquè encara no sé qui es presenta i perquè ser d'esquerra, ecologista i independentista no sempre ho posa fàcil, ara i ací, a l'hora d'escollir una papereta (per bé que facilita molt la decisió de no escollir-ne d'altres); però tinc encara temps per pensar-ho. La segona: seguir treballant, modestament però amb insistència, perquè siga la societat civil valenciana la què, tard o d'hora, assumisca el lideratge i promoga el canvi que necessita aquest País per tendir cap a una normalitat que se'ns nega de manera pertinaç. I, per a això, les eleccions són importants, però no tant com seguir construint i reforçant un teixit associatiu compromés, actiu i independent del poder i les seues misèries. Altra cosa serà aconseguir-ho, però per provar-ho no quedarà: vull creure que en som molts els que vam triar la pastilla roja. Molts més dels que sembla quan es conten els vots, molts més dels que ells voldrien. Molts menys dels que serem d'ací a quatre anys...

10 comentaris:

  1. Estem fotuts, pep, llistes plenes de presumptes corruptes, increible!

    ResponElimina
  2. I el pitjor, zel, és que entre uns i altres han aconseguit que es veja com una cosa normal... La veritat és que costa adoptar una visió un poc constructiva --no et dic ja optimista-- del futur, amb la que està caiguent i la que ens ve damunt; però haurem de fer si fa no fa com sempre: seguir lluitant... al remat, no estem tan sols com sembla :) Ànims, gràcies i endavant!

    ResponElimina
  3. El pitjor de tot plegat és que no sabem si hem tocat fons. Els propers quatre anys podrien ser més escandalosos encara i malgrat tot el PP podria guanyar de nou l'any 2015... Per què no? :(

    ResponElimina
  4. Malauradament, em tem que el fons el tenim encara lluny, Sell*lles... Amb les perspectives actuals --el PP, com sembla molt probable, governant a Madrid, i el PSPV incapaç de presentar-se com una alternativa real ací-- la cosa pot ser encara pitjor. Si no canvia res, crec que ens esperen uns anys llargs i durs... només ens queda seguir treballant per a que canvie. Gràcies, salut!

    ResponElimina
  5. Mira, jo acabe de tornar de pegar una volta per la zona de festa de Xtv i he pogut constatar el perfil dels votants de tota aquesta gentola i altres pitjors com Espdosmil, Dn o An. Podría ser depriment, però lo que realment m'ha provocat el comportament de tots estos...repelents, és asco. I hi han massa. El problema, com sempre, l'educació. No m'apetix ni descriure'ls...

    ResponElimina
  6. Davant d'aquesta panoràmica, certament és difícil no agafar la postura de l'estrús, de girar-se d'esquenes i fotre-ho tot a fer la mà. La teua postura em sembla realista, però positiva i constructiva. Eixir del pou negre en què estem (conformisme,menfotisme, pseudodemocràcia o democràcia elitista, dogmatisme, intolerància, "bi"partidisme, consum insostenible de recursos naturals i diners públics.......) tot això costarà de desenganxar-se de la forma de funcionar de la major part del país. Només l'educació és el camí. I en som molts en aquesta tasca, no cregues. El que passa és que els resultats de tot això no seran visibles ni quan voldríem, ni potser com voldríem. L'únic que queda, com tu dius,és anar fent. Per nosaltres que no quede

    ResponElimina
  7. la resistència és un èxit, ja ho sabem.

    ResponElimina
  8. Tens raó, Thor. Un poc és per això que dic que, a banda de tractar d'acabar la majoria electoral de la dreta, la vertadera feina --i la que em sembla òbviament més difícil i descoratjadora-- serà tractar de desterrar la "dreta sociològica" (la dreta irracional i cavernària; tinc tot el respecte per a algunes persones de la dreta "civilitzada" que, malgrat tot, encara conec i que tampoc els fa cap gràcia el panorama) que ha esdevingut hegemònica en la nostra societat. I això es farà mitjançant l'educació, o no es farà. Fa un poc lleig parlar de pèrdua de valors i totes eixes coses, però és que realment l'assumpte està ben fotut...

    ResponElimina
  9. Totalment d'acord, anònim: l'educació és el camí. La qual cosa implica, també des del meu punt de vista, que els canvis no seran perceptibles sino a mitjà termini, i això ens obliga a estar preparats per al que encara ens espera... si és que reïxim (que ja veus que sóc dels que creuen que si). Qui es dedica professionalment a l'ensenyament té, és evident, una gran responsabilitat; però l'educació no és només cosa dels ensenyants, i pobablement aquesta és una altra de les grans assignatures pendents: la deserció de gran part de la societat respecte a la seua tasca educadora. Gràcies,salut!

    ResponElimina
  10. Si més no, SV, mentre es resisteix hi ha encara alguna esperança... rendir-se, resignar-se, és el fracàs.

    ResponElimina